Fem un pensament

BEN A TOCAR DE LA TERRA GUARDONAT AMB EL PREMI AL MILLOR ARTICLE DE FALLA DE GANDIA 2011

2011-02-27T23:45:00.001+01:00

BEN A TOCAR DE LA TERRA

Anava de pressa, com quasisempre, empentat pel vertigen d’un temps que ens ha baratat la vida per un àpatd’hores i minuts a la recerca d’un destí esmunyedís. Amb la mirada perduda, deixàl’Avinguda d’Alacant, va girar el cantó de casa Raquel i s’endinsà en aquellaplaça que des de finals del segle xixhavia esdevingut lligam orgànic entre la vila i la part forana, la carretera ila ciutat, el camp i l’urbs.
Va ser llavors quan va fer un pensament i untèrbol tel de records atàvics se li aparegué indestriable i nítid. I així, amb pregonaclaredat, va escoltar des de la fondària dels temps els precisos colps de macesque els mestres d’aixa enllestien mestrívolament i implacable en les rodes delscarros que albirava vora seu; just a l’altra vorera tingué encara temps de copsar la perícia d’aquells corretgers tallant,repuntant i ajustant les imprescindibles regnes dels cavalls que atenien,inquiets i resignats, els martellejos del ferrer que els calçava mentreanhelaven el tràfec de la sariera que s’encarregava de deixar-los ben abillats.Al capdavall, els temps moderns anaven escolant-se sense remei i de dalt delpont baixaven masoveres espernegades que es travessaven amb bicicletes farcidesde cabassos i enfugides cap a hortes i bancals.

Sense tocar vores, l’aire vaanar ennegrint-se i percebé de sobte l’espés fum dels cotxes fent volantins alvoltant de les rodes pneumàtiques que s’amuntegaven ací i allà enfront del’haca de Saoret, la qual s’ho mirava tot amb gest incrèdul, i de Pepito eltorroner, que s’apuntava entusiasta als canvis que omplien la plaça.Mentrestant, la barberia i el forn esdevenien baula necessària d’aquell segletrepidant que ell esguardava amb la serenor calma que donen els anys viscutsmentre la xicoteta campana de Santa Clara recordava de tant en tant la seuaimprescindible presència. Avançà decididament unes passes i contemplà un per unels carrers que s’hi encaraven, estrets, arrecerats, esplèndids, ataconats dexiquets corrent i botant, dones arruixant i agranant, flors i roba estesa... Ensumàpregonament l’esperit d’aquell tros de ciutat que donava sentit a totes les aventuresque havia pogut viure o somiar, i ataüllà les persones fonamentals que l’havienajudat a fer-se com era, mentre amb suavitat rodava definitivament el pany d’aquellacasa on s’havia criat alhora que un vent fred, inhòspit i cruelment buit licolpejava la pell lleument mullada d’alguna llàgrima insinuada. Tastà potserper darrera vegada aquell món que es perdia en els fonaments de la pròpia vidai se’n pujà corrents a aquella finca que, bastida damunt de l’antiga casa de lamongera, li permetia abastar la Safor, el Mondúber i eixe Montgó banyat per lamar i que al final tan familiar se li havia esdevingut.

I reconegué de bell nou, ambl’exactitud esperada, aquell perfum odorós dels panous acabats de fer que anavaamerant-li cada porus de la pell mentre embaumaven de dolça fragància la plaça.Li passava ritualment cada primavera quan les repetides cuites feiensigil·losament aquell efecte penetrant que no podia evitar en el seu cos defamília de forners. Era, ja ho sabia, dissabte de Glòria i la xicoteta tracaanunciava el començament de la Pasqua, que deixava enrere una setmana de Passióque ja no s’omplia de silencis i retrets des de feia anys. Aquella mitjanit eltelèfon va sonar amb un toc decidit. No s’estranyà gens mentre escoltava durantuns allargassats instants l’harmonia silent de tots aquells carrers arraïmats ala vora de les clarisses i flairava fragments de les atzaroses vides viscudesdurant el darrer segle. Encuriosit, mirà el número des d’on s’havia cridat,sabedor que acabava de sentir l’última paraula intangible d’aquella persona aqui cada any joiosament felicitaven.

Alenà pregonament i recuperàel seu posat racional, màgicament explicador del passat, del present i del’esdevenidor, ben convençut com estava de les seguretats movedisses que ensapuntalen cada dia.

Enfront romania impassibleaquell convent, delerós un temps per tornar a ser monestir. Incapaç alhora d’allunyar-sede les vivències mundanes que l’assetjaven amb l’estrèpit implacable dels tempsterrenals. I que, a la fi, ha acabat orgullosament vençut per aquell espai que,endegat al llarg dels anys al seu redós, barreja poble i ciutat, modernitat itradició, record inesborrable i indret perdurable on seguixen saludant-se ambel bon dia de les volences més estimades i eternes.

Les persones fan el barri iel barri també fa les persones, ha pensat una volta més. Hui, al capdamunt del’església de les clarisses, davall la sageta, ha tornat a escoltar, com sempre,el fràgil repic, agut i entusiasta, d’eixa humil campana que embolcalla pertoteste fragment de vila que un dia, farà cent trenta anys, va voler enlairar-se iva aconseguir guaitar la mar... ben a tocar de la terra.

(Article publicat al llibret 2011 de la falla Vila nova)

MÉS QUE UNA REVOLTA DE RIU

2011-02-27T23:42:00.001+01:00

El dia que complia cinquanta-dos anys va detindre la sénia del temps uns breus instants, tan sols els necessaris, ben arrecerat com estava en aquella part de la vila que es delia per guaitar la mar que s’albirava en l’esfilagarsa dels pregons records. Llavors, va vore nítid i clar, en la frontera de cals corretgers, el rètol que indicava infal·lible ‘A la playa’, i se li aparegué
un xiquet enjogassat, poalet en mà, dalt de la Marina, ben embolcallat pels esguards protectors que l’acompanyaven a aquella immensa platja de sal, sol i arena, en la seua primera aventura estiuenca. Enrere, quedava la bascosa ciutat, la faena tòrrida dels pares i la tènue memòria dels moments anteriors a les primeres remembrances. Després, les rialles dels esguits de l’aigua cavallera solcaven rius i castells, cossos i il·lusions, emplenant-ho tot fins que arribava l’hora dels plors i l’aigua esdevenia gèlida glacera per retornar a casa, amb la pell ben neta d’aquell salobre que li havia amerat l’esperit. No sé si eixa va ser la primera volta que va sentir parlar de la caseta de Venècia, aquell casup on els pares de son pare (als qui no va arribar a conéixer) alleujaven les calors d’aquell forn aclaparador que anava fent-se més i més part indestriable de les seues vides. Encuriosit, ha regirat els àlbums amagats i en la primera foto els ha vist en una celebració desconeguda, acompanyant uns novençans en un àpat que mereixia sobreviure el segle. Ramon, amb un cigarret en la boca, està en primera fila, mig agenollat, sense embrutar-se els pantalons de mudar gràcies a un oportú coixí blanc. Potser ha sigut cosa de Patro, davantal posat i paleta preparada, desvanida com les altres cuineres mentre, rere seu, la paella avança fumejant i saborosa cap a la plenitud final de l’arròs agraït. És ben probable que Ramon no haja dut el trombó, eixe trombó que cada volta dorm més a l’alcavó i que acabarà regalant a la banda. Però la festa s’ha d’aprofitar i quan la calitja amaine i la gresca vença l’ànim emperesit del personal acabarà sentint-se una cançoneta que s’està fent ben popular per tot el Grau i part de l’estranger,

En els marenys de Venècia,

han plantat una barraca

p(er) a que la nostra orquestra,

no es banye si fa borrasca

pues l’ha feta el Tio Quico,

o siga...nostre senyor

que toca la pandereta

al compàs del director.

Garbí de les vesprades, joia dels xiquets, trobada familiar... Patro no hi parava. Calor, faena, criatures, forn. I aquell atziac matí el tren s’enfugia i s’enfugia quan ja el tenia ben a tocar. Només calia fer un xicotet bot i ja estava, arribaria puntual com sempre a despatxar les masoveres matineres que es canviaven les espardenyes polsoses per les sabates lluentes en entrar a Gandia. ‘Vinga, ja està dalt!’, l’animaven els viatgers expectants. A la fi va pujar i ja no va tornar mai més a ser ella. Desvalguda sense remei, es va anar apagant a poc a poc, mentre, de pressa i corrents, ensenyava a la jove filla, el que calia per portar avant, casa i negoci, en temps convulsos, presagis d’angoixa i tenebres.En la la segona foto, anys més tard, els fills de Ramon i Patro han crescut. El menut, son pare Pepe, deu estar en la llarguíssima mili dels primers anys del franquisme. Els altres dos, Glòria i Ramon, s’estan amb les parelles, familiars grauers i tot de criatures que no reconeix. Al seu voltant, un canyar espés que els emmarca a tots. El pare de son pare, com si plantara cara a la vida, traent la llengua a la posteritat. Només els dos excombatents, Ramon i Lluís, semblen ocultar, rere una cara afable, les penes viscudes massa dies amb la mort cruel com a companya. El riu para lluny. Se sent bramar els dies tempestuosos de tardor quan arriba valent des de la ciutat dels ponts, al carrer Sant Mauro de la qual han revelat esta foto que ara té entre les mans. Ningú no s’ho espera. Però la mar està valenta aquell matí plujós i no deixa engolir l’aigua que baixa embravida des del Racó del Duc. Gandia, segura dalt d’un tossal, ataülla el drama. Quan està a punt d’arribar al cap, el Serpis complix l’enèsima riuada i se n’ix de mare emportant-se tot un seguit de memòries viscudes amb il·lusions i esperances, gojos i dolor. ‘Ací estava la caseta de Venècia’, li comentaven quan passejaven vora aquell camp de futbol en què recordava haver marcat un gol abans que la miopia li impedira convertir-se en un impossible crac de l’esport. A poc a poc havien assecat el terreny, moll durant tants anys. Només hi quedava la pols i les herbes d’aquells records que els seus avis havien bastit amb delit i on eixugaven la suor dels treballs de pastim i taulell.No li donava més importància quan li mig retreien ‘Tragues més que una revolta de riu’, i es pegava eixes fartades de canelons que tant li agradaven. Ell no ho intuïa però, en dir-li-ho, el pensament de sa tia anava omplint-se amb incessants flaixos de joventut farcits de mare i de pare, de vesprades d’estius, de cosines i germans, d’esglais i inquietuds, d’amor i de bellesa, de Grau i de Gandia...Sense adonar-se’n, la sénia del temps reprengué la cadència perduda feia només uns instants mentre els cadufos de la vida, amb les seues giragonses inescrutables, resseguien impertorbables el rumb atzarós de la nostra existència.

(Article publicat en el llibret 2011 de la falla Grau)

EN NEGRE-Sense senyal durant 24 hores

2011-02-18T20:06:00.004+01:00

EL MEU CARRER

2010-09-14T00:39:00.003+02:00

Els anys sixanta anaven regolant en aquell arrecerat carrer que enfrontava amb el convent de Santa Clara i que s’arraulia rere el trànsit d’una carretera general que discorria per l’antic carrer Canalejas. Com cada dia, els xiquets que l’omplíem amb enjogassat rebombori vam fer un pensament
i començàvem els nostres jocs interminables en aquell espai que havíem convertit en el nostre poliesportiu particular.
Mentre les xiquetes jugaven a la corda, nosaltres aprofitàvem per improvisar una cistella de bàsquet en el número 17 de l’única portella del carrer o una canxa de frontó en la paret d’aquella casa que semblava abandonada i que només s’obria una volta allà les mil per a espant dels més menuts. Però el que sobretot ens robava el cor eren aquells disputats partits de futbol en el camp que inventàvem i que tenia com a porteries un parell d’albellons, com a travesser una ratlla imaginària depenent de l’alçada del porter i com a llargària la distància entre dos trapes d’aquell clavegueram construït en un llunyà i desconegut 1935, preludi de crueltat i mort. A migdia, de vesprada, fins a poqueta nit, continuàvem una tradició que alguns resseguien dels seus germans majors, Javier i Vicent, que encara, de tant en tant, ens acompanyaven i també dels més majors, Pedro, Jose, els germans Boluda i Ricardo, jugador del Gandia, a qui tots volíem emular quan llançava els seus impecables còrners. Vicent, Felipe, Pepito, Juan i Juanma compartíem el carrer amb els nouvinguts que ocupaven les cases que els antics residents havien abandonat a la recerca de pisos en l’eixample d’una ciutat que creixia sense parar. Emiliano, des de Porcuna, Juanele i Tomás, des de Montoro, s’incorporaven als jocs que omplien aquell espai intermedi entre la casa i l’escola, amb una llibertat vigilada discretament des de dins de les nostres llars. De tant en tant, ens paràvem i véiem per un finestró les imatges misterioses d’aquells sants i angelets que ens guaitaven des de dalt de la casa del cantó, on vivia la senyora Lola, la Garnatxa, amb la seua filla Lolita, que cada any visitava els nostres menjadors per polimentar-ne la taula amb aquells olis d’intens i embaumador perfum. Un dia, abans d’assolar l’antiga sala capitular de les Clarisses, vam saber que havien arrancat i alçat eixes pintures que a penes albiràvem. Este estiu ho recordava mentre contemplava l’exposició comissariada per Vicent Pellicer i que ens mostrava les restauracions fetes per Sílvia Martínez, que es completa amb un bell catàleg de textos ben aclaridors, amb fotografies del procés, fetes per ella mateixa i per Amanda Díaz, i amb una recreació planimètrica de l’antic convent, realitzada per Guillermo Vinson. Un llibret que completarà el calidoscopi d’aquells anys en què érem testimonis ingenus d’un món que s’acabava, i que tan bé ha sabut colpir Rafa Gomar en el seu ‘En blanc i negre’, de lectura imprescindible per a aquells gandians que ja han complit la quarantena. Uns temps en què es vivien les acaballes d’una vida comunitària, amb enemistats i complicitats, que s’esfilagarsava empentada per la irresistible força d’un individualisme que després ens ha envaït miserablement les consciències. Una època i un espai que ha teixit, però, un lligam invisible i perdurable en molts dels seus protagonistes. Com en Pepe el sastre, el germà de Lolita, que no va parar fins que no es va fer una casa on s’havia criat i se’n va tornar a viure. O com en Víctor, que allà on està sempre té un raconet de la memòria per evocar els repics de de la campana que el van vore créixer. O com en Jose, que quan et pregunta pel barri, ho fa per aquell carrer que no s’atrevix a tornar a xafar per no enterbolir aquells records inesborrables que sempre l’acompanyen. Tots ells han fet pensaments que expliquen, per aquells que no ho acaben d’entendre, què volem dir alguns quan afirmem que les persones fan el barri, les ciutats i el món.
(Publicat el 10 de setembre del 2010)

NOVA GESTIÓ PÚBLICA

2010-08-16T11:16:00.008+02:00

Durant esta legislatura, l’Ajuntament de Gandia ha fet un pensament i està desplegant tota una sèrie d’empreses públiques per a administrar diverses àrees: habitatge, esports, iniciatives urbanes, turisme... Algunes ja estan complint abastament les finalitats que perseguien: l’èxit del nou recinte esportiu de Roís de Corella gestionat per un empresa pública en seria un bon exemple. També les empreses mixtes, amb participació de capital privat, tenen sentit quan és l’Ajuntament el que fa de catalitzador i impulsor d’un sector com el turístic, molt divers i amb empreses de xicotetes dimensions.
Per tant, la idea és bona, sempre que eixes empreses no servisquen només com a mecanisme d’enginyeria financera per augmentar el dèficit legal permés als ajuntaments i en la mesura que contemplen, si ens creiem la transparència, els mateixos instruments de control per part de l’oposició i els canals de participació ciutadana, cosa que no ve fent-se fins ara.
Ara bé, no puc deixar de considerar la tendència a la privatització dels serveis públics com un fracàs col•lectiu d’estos trenta anys i escaig de democràcia. El discurs de l’eficàcia i l’eficiència s’allunya massa vegades del que és la gestió pública, la qual cosa és responsabilitat de tota la societat (amb els polítics responsables al capdavant) per no haver sabut capgirar un model d’administració heretat del franquisme, basat en el clientelisme, la passivitat i l’opacitat en les decisions. Per contra, el discurs privatitzador, com un martell incansable, incidix ara i adés en la incapacitat del sector públic davant la credulitat d’uns polítics que, en comptes de fer-lo funcionar, s’afanyen a propagar les bondats de qualsevol tipus d’externalització i concessió (si és per a 50 anys que no siga per a 20) i que és justificada sovint per la complexitat tecnològica dels processos i/o pel benefici econòmic per al ciutadà.
El risc per als veïns està en el fet que les empreses privades, a causa de la dimensió i característiques del servei que presten, tinguen més informació i controlen de fet les decisions que es prenguen (renovació de xarxa, augment de tarifes, qualitat de la prestació, trajectes idonis...), mediatitzades per les estratègies empresarials de la concessionària de torn que, com és lògic, busca aconseguir el màxim guany. En eixe sentit, la planificació, avaluació i control de les externalitzacions per part de les institucions és el quid d’una qüestió, ara per ara prou irresoluble.
En el cas de Gandia, és el perill que es veu en les concessions de l’aigua i el clavegueram. O també en la nova empresa mixta de serveis bàsics (a la fi amb majoria de capital públic després de les crítiques dels grups de l’oposició), destinada a realitzar una gran quantitat de serveis, alguns dels quals costa pensar que no siga factible realitzar-los amb els recursos humans i tecnològics existents en el mateix Ajuntament (la gestió de la publicitat en els panells estàtics, per exemple). La justificació del benefici econòmic per al ciutadà no sempre és tan evident com se’ns presenta perquè no es tracta de qüestions tan senzilles de calcular si no s’utilitzen totes les fonts d’informació. A Suècia, on la socialdemocràcia es va apuntar entusiasta a la moda (instaurada prèviament pel thatcherisme) de les externalitzacions i privatitzacions de molts serveis públics comencen a tindre dubtes sobre els seus possibles beneficis econòmics. Com apunten Anders Sundell i Víctor Lapuente, de la Universitat de Göteborg, estudis exhaustius acaben de demostrar que la contractació privada dels serveis d’abastiment d’aigua i de recollida de residus (dos productes estrela de la privatització) no hi han tingut la reducció de costos sistemàtica amb què s’han venut any rere any.
No entenc per què no fem un pensament i es modernitza l’administració amb empreses cent per cent públiques de transport o serveis bàsics, capaces de combinar la qualitat i l’interés general. Necessitem, cada volta més, construir un bon i àgil sector públic que fomente la creativitat d’uns treballadors il•lusionats i reconeguts, amb uns responsables capaços de maximitzar els recursos de què disposen sense hipotecar el futur i en benefici d’uns ciutadans actius i participatius.

(LEVANTE-EMV, edició de la Safor, 15 d'agost del 2010)

JUBILEU

2010-07-27T18:01:00.005+02:00

El Congrés dels Diputats ha fet un pensament i ha desaprovat la congelació de les pensions de jubilació, una de les peces clau del desmantellament de l’estat del benestar que la ‘mà invisible’ dels mercats financers havia imposat al govern per tal de tranquil·litzar-se. Este acord entre totes les forces polítiques (excepte el PSOE) és un clar exemple de la bondat de la inexistència de majories absolutes, que com ara permeten reflectir l’opinió d’una majoria social, que ha assistit impotent a l’establiment d’unes mesures introbables en cap dels programes electorals votats.
En el darrer número de la revista 'International Journal of Social Welfare’, els investigadors suecs Nörstrom i Palme estudien la incidència de les pensions en l’allargament de la vida després d’analitzar 18 països de la OCDE des del 1950 al 2000. Arriben a la conclusió que el nivell de les pensions, sobretot de les bàsiques, hi han tingut un paper fonamental. Espanya no ha estat estudiada: durant el franquisme eren ben pocs els que podien gaudir d’una pensió a l’acabament d’una vida laboral que sovint coincidia amb la impossibilitat física de continuar treballant. Recorde els comentaris que, embadalits, els nostres ascendents es feien quan algun d’aquells emigrants ja jubilats tornava amb una bona paga per haver treballat a França o Alemanya.De la democràcia ençà, les pensions bàsiques de jubilació han anat aproximant-se als països europeus fins al punt que l’arribada d’eixe moment és percebuda com una nova etapa ben plena en què, alliberats del jou de l’obligació, se sol combinar l’oci amb activitats ben profitoses per a la societat en una espècie de PIB social ben necessari per a l’equilibri i el benestar d’un país. Passejant pel carrer no hi ha dia que no comprove exemples que ho demostren. Així ho faig quan converse amb Paco, entusiasta divulgador de la nostra història, o amb Marcel·lí, incapaç d’abandonar la tasca social amb la seua aportació a la Creu Roja. O quan xarre amb Adelina, imprescindible en els clubs de lectura més exigents de la ciutat, o amb Elisa, interpretadora intel·ligent de la història a través de la arquitectura.En el meu gremi, les jubilacions coincidixen amb el final del curs acadèmic. Cada volta més habituals, el tradicional dinar final de curs marca el començament del merescut nou període per als companys afortunats, després d’haver viscut uns anys tan somoguts en l’educació. “Desde esta cercana –o lejana- orilla/ repaso, uno por uno,/ los recodos todos del trayecto,/los parajes de mi larga travesía, / mi casi finiquito itinerario; y miro con sorpresa/ cuán distante ya queda el mar primero,/ y la playa primera –tan remota-/ donde antaño fui el bañista més joven.” Com hi recità enguany l’inquiet Abelardo, que no deixarà d’acolorir-nos la història de la Gandia ducal amb els seus precisos escrits mentre acompanya en la distància pròxima la creativitat d’uns fills polifacètics. També hi acompanyàrem Jaume, l’afortunat viatger, que, com qui no fa la cosa, venia d’exposar unes impecables i suggeridores fotografies d’una Índia plena de misteris i energia. Mentrestant, el seu amic Josep Maria (que deixà el clarió l’any passat per unir-se a Ana María) seguix el treball constant per la divulgació científica del nostre territori i la seua altra passió, la pilota valenciana, desvanit com està de les seues col·laboracions radiofòniques en un Pego que ha recuperat el trinquet que els gandians vergonyosament ja no tenim. Amb el juny del 2009 recordem també la vital Amélie, incansable mantenidora del contacte tant personalment com amb les noves tecnologies...Però, malauradament, la mirada enrere és clarobscura com ens mostren els enyorats Miquel i Vicent, que no han pogut assaborir la recompensa després de tants anys d’esforços. Fem un pensament i actuem perquè el dret a una jubilació digna i a temps no es malbarate, ofegat per unes xifres macroeconòmiques, fluctuants a conveniència, i que sovint amaguen el verdader batec d’una societat plena i cohesionada.

(LEVANTE-EMV, edició de la Safor, 25 de juliol del 2010)

FAREM SAÓ

2010-07-04T19:22:00.004+02:00

El Ministeri de Cultura acaba de publicar a Internet el Portal de Víctimes de la Guerra Civil i Represaliats del Franquisme on està recopilant els documents existents sobre aquell penós període de la nostra història. La guerra i la postguerra van ser el temps del patiment, la mort i el dolor per a tants familiars nostres, afegit amb el silenci i l’esborrament del record, soterrat per amargues lloses de tristesa i por.
Com les que endevinava jo quan, de menut a casa, eixia el nom de Paco, germà gran de mon tio Luis, el nom del qual només s’acompanyava amb algun plany sostingut. L’altre dia, vaig fer un pensament i vaig escorcollar a l’esmentat portal. Hi vaig comprovar el que ningú llavors em nomenava, el ‘delicte’ pel qual va ser empresonat i va morir Francisco Ballarín: membre del Comité Antifeixista de Gandia, per part de la UGT. Una societat amnèsica no pot afrontar el futur, ens recordava l’altre dia Elvira Cambrils, autora d’”El bes de l’aigua”, novel·la que connecta aquelles generacions perdudes amb les inquietuds i els dubtes de les generacions actuals, que hem hagut de créixer òrfenes del llegat que personatges com la feminista Maria Cambrils o el metge Pere Guitart no ens han pogut transmetre i a qui l’autora ret merescut homenatge. La rica prosa de l’escriptora pegolina, catedràtica de Filosofia durant molts anys a l’IES Ausiàs March, retrata els sentiments d’una època convulsa i il·lusionant, la Segona República, amb salts temporals als temps presents on tot es mou a remolc de l’especulació i el desconcert. I ho fa des d’una perspectiva d’estima a la pluralitat, a la dimensió universal del ser humà i a la cultura pròpia. Escrita, a més, en una llengua rica i autèntica, amb totes les notes d’una simfonia que els valencians hem hagut de construir de bell nou, a partir dels 60, hereus com érem d’una generació que havia interioritzat com a inqüestionable la impossibilitat del valencià com a llengua de cultura. La transmissió dels valors que considerem dignes és imprescindible si no volem caure en la dictadura de la banca i el consumisme. L’agradable nit preestiuenca de fa dos dissabtes veia dalt de l’escenari Pere Pons, el fill d’Elvira i Joan, i Arnau Giménez, el fill de Carme i el malaguanyat Juli, i comprenia que, a pesar de les dificultats, les llavors creixen si hi ha una bona saó. També hi veia Jordi Martí, professor de castellà dels meus fills, que foren els que em proporcionaren l’excusa perfecta per assistir a l’esplèndid concert de ‘La Gossa Sorda’ i poder aborronar-me sentint ‘Tres de Pego’ i ‘Farem Saó’, o cantar en companyia de més de 3000 persones ‘Bollirà el mar com (la) cassola en forn’, el vers del nostre poeta, mentre sonava ‘Quina calitja’. Sense fronteres i sense renúncies, amb col·laboracions en castellà i en portugués com les que hi van fer els components de ‘La Raíz’, des de l’estima a la pròpia cultura i a la història amagada, oberts a tots els colors del món. Mentrestant, a la Bohèmia de Comenius, el meu fill major, de viatge a Praga, feia un pensament i em comprava, davant de la perplexitat d’alguns, un diccionari anglés-txec, amb què vaig recordar aquells dibuixos negres de la primera televisió, que miràvem embadalits i que acabaven amb aquella paraula que prompte va deixar de ser enigmàtica per a tots nosaltres: ‘Koniec’.

(LEVANTE-EMV, edició de la Safor, 4 de juliol de 2010)

TORNANT A ENVIDAR

2010-06-21T18:31:00.005+02:00

Els darrers anys s’ha generalitzat per les ciutats d’una certa grandària la celebració d’alguna efemèride just un any abans de les eleccions municipals. És una manera d’incrementar l’atenció de l’electorat en una estratègia de màrqueting polític destinada a promocionar la tasca feta des del govern de torn. Xavier Laborda, especialista en retòrica i comunicació, ens ho comentava ara just fa un any en les Jornades de Comunicació Política que va organitzar la Universitat Politècnica de València.
En eixe sentit, l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va fer un pensament i ha volgut aprofitar els mecanismes de democràcia participativa amb l’organització d’ un referèndum sobre el futur de la Diagonal. Els resultats no han sigut els esperats pels convocants que, potser, ho havien ideat més com un acte de propaganda que no com un instrument d’acostament de les decisions al veïnat que les ha de gaudir o patir. Però l’experiència és ben aprofitable perquè s’ha demostrat l’eficàcia dels referèndums com instrument vàlid per donar veu a la ciutadania en aquells assumptes que els afecten i que no depenen encara del que decidixen els mercats financers que ara ens governen. Per aconseguir-ho només cal una ciutadania activa i/o uns polítics atrevits democràticament, capaços d’acceptar el resultat d’una consulta popular encara que no els agrade, com acaba de fer el batle barceloní. A Gandia, el regidor de Territori, Fernando Mut, també n’acaba de proposar un als veïns de les cases dels ferroviaris. Després del tuacte de Simancas, és una bona idea saber com pensen els veïns abans de posar en marxa qualsevol projecte. Ara bé, en tractar-se de propietats privades, l’alternativa més cara i irreversible (que implica la demolició de totes les vivendes per construir uns edificis nous) hauria de gestionar-se adequadament perquè ningú no isquera perjudicat. Però on més sentit tenen les consultes populars és quan plantegen alternatives sobre l’espai públic perquè és on es pot traure un rendiment democràtic més productiu. Sens dubte, el Tramvia a la Mar és una qüestió ideal per a ser plantejada en termes de consulta popular, com ja està proposant el Bloc. I més encara després de sentir les darreres declaracions del conseller Mario Flores en afirmar que els 16 milions d’euros (que paguem tots, no ho oblidem) es destinaran a un projecte inviable econòmicament, el qual s’ha aprovat només per evitar que s’utilitzara políticament. Malauradament, cada volta més, a molts ens sembla que estem assistint a una partida de truc en què el govern gandià ha envidat (pensant que li dirien que no) i la conselleria ha tornat a envidar. Sense que cap dels dos, a la pitjor, tinga bon lligat. Fem un pensament i acabem l’última cama amb un referèndum on els veïns, després d’informar-se ben bé de les raons de les diferents alternatives, expressen el que pensen. I, per si de cas es fera el miracle, farien bé els partidaris d’este tramvia de filar més prim i buscar arguments prou més convincents dels que han estat gastant fins ara.

(Levante-EMV, edició de la Safor, 20-VI-10)

AU, JOVENT!

2010-06-13T20:13:00.005+02:00

El cuquet de la por i la responsabilitat li anava pujant i baixant sense parar mentre els minuts regolaven amb una parsimònia desesperant. Sort que no feia la calor dels dies passats i la suor climàtica no s’afegia a la produïda per l’ansietat de l’espera. Ara, tot el que havia repassat se li barrejava en una batibull de paraules impreses sobre un fons que anava fent-se més i més blanc. De sobte, féu un pensament i, cada volta més relaxat, es llegí el text triat i començà la primera pregunta de l’examen que encetava una llarga tanda de tres dies.
Feia trenta-cinc anys, molts jóvens igual que ell havien encetat aquelles proves de Selectivitat i que substituïen a les revàlides i proves de maduresa de què els més grans parlaven amb adjectius amerats d’exigència i dificultat. Eren les acaballes del franquisme i la jovenalla criada a cavall dels carros i els cotxes ataüllava esperançada uns nous temps de llibertat i expansió. La mobilitat social associada a l’esforç i l’estudi es veia més possible que mai amb l’avanç d’una democràcia que anava paral·lela a la construcció d’un estat del benestar necessitat de més i més persones preparades. Sanitat, educació, administracions públiques s’unien a un sector privat emprenedor en un període en què la Unió Europea s’albirava com a fita i les oportunitats es multiplicaven pertot. Sense saber com, enteranyinats per un consum elevat al rang de déu suprem, tot anà canviant. Els jóvens universitaris, atenallats pel mileurisme, contemplaven com l’esforç cada volta valia menys la pena. Les vaques grosses de la construcció sense mesura ens duien a una festa continuada on el valor de l’estudi i la formació esdevenia ben insignificant als ulls de molts, i tot amb la complicitat d’uns governants, enlluernats per un progrés econòmic més fictici del que semblava. Ara, la confusió torna a regnar en un món que se’ns esmuny, lligats com estem per decisions llunyanes i egoistes. Com cada any, m’estava davant d’un centenar d’alumnes concentrats en el seu examen d’accés a la universitat. El meu company d’aula, nascut a la Costa d’Ivori i professor d’anglés, es queixava amargament, en un valencià ben fluid, de la corrupció regnant al seu país que impedia l’aprofitament dels abundants recursos existents per tal de millorar la vida dels seus ciutadans. Les corporacions europees, ben protegides per exèrcits colonials ‘après la lettre’, s’encarregaven com sempre d’aprofitar-los, repetint una història africana d’espoli i misèria. Des del seu poliglotisme, em comentava també la tendència al monolingüisme en francés que estava escampant-s’hi sense que els seus compatriotes comprengueren la pèrdua que significava la renúncia a les llengües pròpies, transmeses des de feia centenars o milers d’anys, en un romanç que em sonava penosament familiar. Mentrestant, Alemanya també abaixava salaris per a continuar marcant el ritme de tots però sabedora de la diferència entre el curt i el llarg termini. Si ací es retallaven recursos educatius eliminant unitats docents i professorat, el govern de Merkel rebaixava les despeses militars i augmentava el pressupost per a formació i investigació amb un exemple que a ningú, paradoxalment, li feia caure la cara de vergonya. Hem criat els nostres jóvens en el consumisme més banal i insensat, arrossegats com estàvem per aquells que ens volen més dòcils i superficials, però el futur de la nostra societat depén del que ells pensen i facen. Fem un pensament i intentem donar-los oportunitats basades en la formació sense oblidar-nos de canviar el sistema de valors vigent per situar on corresponen aquells valors que ens fan millorar cada dia com a persones. Potser així, a la fi, comprendrem que eixir de les múltiples crisis que ens imposen també depén un poc o un molt de cadascun de nosaltres.

(Levante-EMV, edició de la Safor, 13 de juny del 2010)

MOBILITAT SOSTENIBLE

2010-06-07T00:02:00.006+02:00

Ara que ve la calor i l’últim any de legislatura, des de la regidoria de Mobilitat han fet un pensament i s’ha donat un nou impuls als desplaçaments en bicicleta. La pròxima posada en funcionament del Bicing, el sistema de lloguer que ja funciona en moltes ciutats europees, és l’aposta més cridanera. Però no ho és menys que, per fi, els usuaris d’este mitjà de transport puguen utilitzar els pàrquings per estacionar en condicions els seus vehicles, tal com venien reivindicant des de fa anys.
Amb tot, estem encara lluny de països com Holanda o Dinamarca on la bicicleta esdevé alternativa de gran part de la població per a trajectes urbans. Per arribar-hi, caldrà canviar, entre altres aspectes, la mentalitat de gran part de la nostra societat que associa el cotxe (i la moto entre els més jóvens) amb l’estatus social, i que necessita (de)mostrar-ho amb automòbils més cars, ràpids i potents. Això a Gandia ve unit amb un deficient transport públic comarcal i una connexió amb el Grau i la Platja molt millorables, a més de la dispersió creixent de residències i centres comercials, que dificulta el canvi ràpid en les tendències dominants dels desplaçaments. La proposta del tramvia a la Mar, proposada per pal·liar alguna d’eixes carències, compta amb un massiu i sorpresiu rebuig de l’opinió pública de la ciutat, com demostra la darrera enquesta que n’ha fet Ràdio Gandia en què un 65% dels enquestats el consideren innecessari. El portantveu del PSOE ha declarat que caldrà explicar-se millor encara que l’excessiva propaganda malgastada durant mesos ha enfitat part del veïnat sense arribar a convéncer-los gens ni miqueta. La falta de consens polític sobre el sistema de transport més convenient, la polèmica sobre el traçat i els dubtes per l’excessiu cost del manteniment, serien algunes de les raons principals de la desafecció cap al projecte del tramvia, acollit al Pla Confiança. La millora del comerç urbà, argument principal adduït pel govern, ha resultat poc convincent, sabedors tots que eixa millora només pot arribar si hi ha igualtat en les facilitats d’accés i el potencial client de les comarques centrals (amb evidents dificultats per desplaçar-se per ara en transport públic) interioritza que l’aparcament és igual de gratuït al comerç de la ciutat que a les grans superfícies comercials.Concebut en temps en què ens créiem rics, ara que ja (quasi) tots sabem que no ho som, fem un pensament i replantegem-nos el projecte del tramvia, sense pressa, comptant el que ens costarà cada any, i mirant si és el sistema de transport públic més adequat per als temps d’escassedat a què ens hem d’acostumar després d’anys de despeses excessives. Mentrestant, anem a peu, en bici, millorem el transport públic existent i, mentres no esdevinga comarcal, integrem l’Urbà amb la Marina, ampliant-ne la freqüència i millorant-ne la comoditat dels usuaris. No hem d’oblidar que ser eficient, aprofitant els recursos existents de la millor manera possible, és cada volta més necessari i indefugible per a tots.

(LEVANTE-EMV, 6 de juny del 2010)

Yes, you can!

2010-05-23T23:47:00.004+02:00

Era una nit clara i tranquil·la quan Obama va fer un pensament i li va fer un escoltet a Zapatero perquè no desobeïra les directrius europees, just en el semestre en què era el president de la UE. En un exercici de transparència informativa infreqüent, la bambolla que s’intentava desunflar a poc a poc va esclatar de sobte.
De passada ens va mostrar les limitacions d’una sobirania nacional que mai no tractarà l’indolent i essencialista Tribunal Constitucional, preocupat només per qüestions casolanes. Enrere quedaven els programes electorals (que quan convé són sagrats) i també totes les previsions optimistes que, a tall de propaganda, pretenien mantindre optimista l’ànim de la població. El creixement econòmic dels últims anys s’assentava sobretot en l’endeutament (públic però sobretot privat) dirigit bàsicament al sector de la construcció, i propiciat per unes entitats financeres que competien entre elles per guanyar una embogida carrera d’ampliació il·limitada del seu negoci bancari. Sabedores que, en cas de fallida, la pagaríem entre tots per allò de l’estabilitat del sistema. Mentrestant, les diferents administracions aprovaven lleis urbanístiques favorables a l’ocupació desmesurada del territori i sense advertir els ciutadans del perill que representava per al benestar social l’excessiva dependència del capital exterior. Tot això ens va portar a endinsar-nos en un arriscat joc de piràmide social, consentit per uns poders públics, acomboiats en eixa dinàmica del diner fàcil. El que valia 2 dilluns, valdria 6 dimecres i es podria vendre dissabte a 8. Així, els preus de l’habitatge creixien paral·lelament a la demanda basada en eixes expectatives de gran benefici sense que els governs (ni el central, ni els autonòmics ni els municipals) intervingueren decisivament en el mercat amb la construcció suficient de vivendes de protecció social que pogueren frenar eixa disbauxa. Moltes de les energies de la societat anaren abandonant l’agricultura i la indústria, sectors necessaris en l’estructura econòmica del país però incapaços d’aconseguir guanys similars als que oferia la inversió immobiliària. Al remat, la dependència dels nous usurers, anomenats eufemísticament ‘mercats financers internacionals’, ha donat per fi els seus fruits. I quan s’ha arribat a un deute equivalent al 400% del PIB, han acabat el perillós joc piramidal a què ens havien convidat i ens tocarà pagar els interessos desorbitats que ells vullguen malbaratant les conquestes socials de desenes d’anys. Acabada la quimera de l’or, hem passat de ser nou-rics a ser més pobres del que ens pensàvem i molts alegrement proclamaven. Fem un pensament i canviem el xip de veres si no volem caure en la mateixa trampa ara i adés, enteranyinats per la xàrcia d’uns especuladors aprofitats i uns polítics irresponsables. En uns moments en què la cohesió social és el valor més important que s’ha de conservar, necessitem, primer que res, transformar-nos nosaltres mateixa, recuperar els valors fonamentals de la vida i tornar a aprendre que no som el que tenim sinó que tenim el que som.

(Levante-EMV. edició de la Safor, 23-V-2010)

Text del mantenidor als XXX Premis Senyoriu d'Ausiàs March

2010-04-26T23:47:00.003+02:00

Dissabte 24 d'abril em vaig estrenar de mantenidor en els premis que enguany s'han endut Begonya Pozo i Carles Vicent Siscar. Vos deixe un enllaç amb el text que vaig llegir a Beniarjó.

Jean et Pierre viennent d'arriver...

2010-04-25T19:04:00.003+02:00

A la memòria d’un humil i pertinaç homenot

Un dia dels nostres dotze anys vam vore al tauler situat al claustre del col·legi una esquela. Els majors ens digueren que el pare Faus, l’escolapi nou, havia fet un pensament i hi havia deixat constància de la mort de Gorg, revista en valencià acabada de prohibir. El curs següent (tercer de batxillerat elemental) ja el vam tindre com a professor de llengües (castellà i francés) i durant uns cursos ens va saber transmetre l’estima per totes les llengües, començant per la pròpia, bandejada del currículum oficial i que ell mateixa va incorporar més avant als alumnes més menuts de l’EGB (aquells que no paraven d’omplir fitxes).

Era un moment decisiu per al futur d’una llengua que els uns encara parlàvem en casa però que altres ja només sentien als germans més grans, als pares, als avis i alguns al carrer només. La política substituïdora arribava al seu propòsit i el valencià estava abandonant-se de pressa i corrents com a llengua de transmissió intergeneracional en les famílies gandianes, a semblança del que abans havia succeït a València i Alacant. En eixe context, la llavor escampada pel pare Faus es va difondre, en un moment cabdal de la seua formació, en molts jóvens saforencs, que van poder associar indissolublement l’estima per la llengua amb l’estima pel saber, més enllà de les veritats oficials de la propaganda de la dictadura franquista, i tot ben adobat d’humanisme i compromís amb les persones del seu temps. Això s’esdevenia en un col·legi on feia anys que no es cantava el Cara al sol i on l’església anava omplint-se de cants espirituals negres. “Vull ser lliure, ara mateix, i abans de ser un esclau enterreu-me sota el fang, i deixeu-me viure en pau i en llibertat”, cantàvem ben fort mentre ens preparàvem per a la nova societat que es presagiava...

I així un dia, el pare Faus ens va escriure en la pissarra la lletra d’un poema d’Ausiàs March (Veles e vents) que escoltàrem amb la veu de Raimon en el tocadiscos que havia portat a classe. I un altre dia ens portava el fullet ‘Valencians, què sabem del nostre idioma’, o ens informava dels cursos de Lo Rat-Penat per correspondència, que molts vam començar a seguir. I el sentíem parlar de la seua estada a Nicaragua, del seu escrit en valencià al llibre de visites de la casa de Rubén Darío, o de les seues estades a París, embadalits per com podia fer sermons en francés de la mateixa manera que els feia en les misses en valencià. Estàvem, al capdavall, davant d’una persona que era per a nosaltres el model clar que la formació no s’acabava mai (també va fer dret després), i que l’estudi i la cultura eren importants en la vida, la qual cosa era indestriable de l’estima pel valencià, la nostra llengua (la de València, la de Gandia i la del seu Benicolet), que amb els seus exemples descobríem apta per a tots els usos.

I amb la motivació com a eix central de la seua pedagogia. En una ocasió, s’havia de preparar per a un examen de francés i va proposar a uns quants alumnes que li férem dictats per a habituar-se a diferents accents, fet que a nosaltres ens va servir per a millorar una llengua que, també, ens ensenyà a estimar. ‘Jean et Pierre viennent d’arriver dans un camping au bord de la mer’, llegíem mentre véiem des de la seua habitació l’estàtua del nostre insigne poeta, que ja tenia, per fi, el rètol que ell tant havia reclamat.

Un dia amarg dels nostres tretze anys van xafar un company, Esteve, quan travessava la carretera. El pare Faus, davant la nostra incomprensió immadura, va fer ocupar immediatament el seient buit de la classe. Llavors, encara no sabíem que els records inesborrables s’allotgen al cor del nostre cervell i no necessiten cap referent físic per sentir-los dins nostre com, d’ara endavant, molts farem amb Vicent Faus, valencià i cristià compromés, que ens guaitarà des del balcó de la Safor, en l’ermita de Santa Anna, que tant ha estimat.

Fem un pensament, i reviscolem cada dia la seua persona amb la nostra acció quotidiana per construir un país on la llengua que tant estimem siga igual de necessària i important com totes les altres en un món just de persones lliures.

(Publicat el 25 d'abril del 2010)

LA PARAULA QUE OBRI TOTS ELS PANYS

2010-04-06T11:23:00.003+02:00

L’editorial Denes ha fet un pensament i ha publicat una selecció de poemes de Vicent Andrés Estellés, Déu entre les coses. Antologia de poesia religiosa. Enric Ferrer Solivares, autor de l’estudi i la tria, hi destaca els aspectes relacionats amb la transcendència i la presència de la cultura religiosa del poeta valencià més llegit i escoltat, aspectes sovint enterbolits rere el que ha representat Estellés com a gran poeta de la quotidianitat reprimida, compromés amb el seu poble, símbol d’ una cultura popular, i valenciana, ofegada per la dictadura, si més no.
Però, sobretot, com comenta Ferrer, Estellés representa la bona literatura, la “que mostra, sense contemplacions, sense deixar de ser compassiva, la grandesa i la misèria de l’home”, la d’aquells “poetes, mestres experts en el cor humà, [que] diuen allò que no gosem dir en veu alta o allò que només està naixent en la nostra consciència” i que ens “inviten a anar més enllà del que és immediat”. I on fins i tot “l’eros insaciable mostra la profunda ferida existencial de l’home”. L’estudi d’Enric Ferrer impedix que ens conformem amb interpretacions simplificadores de l’obra estellesiana però també de la realitat, acostumats com estem a arrenglerar-nos, políticament correctes, en dos bàndols, els meus i els altres, cadascú dels quals es creu autosuficient i posseïdor de les veritats pretesament absolutes. La vida, afortunadament, és més complexa, i rere els clixés reduccionistes amb què massa sovint ens movem, comprovem ara i adés que el món està basat en relacions de tot tipus que construïm les persones. I constatem amb Comenius que les llengües no són tanques sinó portes a la saviesa dels altres. I ens adonem que la paraula, antítesi de l’eslògan, és l’instrument amb què els enxarciadors, de manera silent i efectiva, van teixint els fils necessaris que fan qüestionar-nos els prejudicis que són la base de la banalitat existencial. “Alguna cosa et deien les paraules./les paraules se salven de totes les catàstrofes.”, “He perdut mitja vida aprenent certes coses/que cap servei no em fan. Ara sé. Per això/calle o bé dic a penes. Vaig. Vaig on dec anar,/on vaig exactament. He aprés moltes coses.”, com diu el poeta. L’altre dia, mentre es feia la presentació del llibre en l’edifici de l’Escola Pia, seu de l’antiga universitat gandiana, m’adonava que Enric Ferrer és un d’eixos enxarciadors necessaris si volem una societat rica, desvetlada i feliç, on, com diria Macmurray, el jo que reflexiona i el jo que actua és el mateix jo. Com també ho sabia, sens dubte, el presentador infatigable, Gabriel Garcia Frasquet, director del CEIC Alfons el Vell, una de les imprescindibles institucions de la paraula, que s’enriquix dia a dia amb la reflexió i l’acció de tots dos. Fem un pensament i oblidem la violència dels murs de la incomprensió. I com el manyà que, amb esforç, ens obri la porta espatlada, siguem un entre tants que construïx xàrcies amb paraules, des de nosaltres cap al món, a la recerca de la Pàtria que no sap de fronteres, la Pàtria de tots.

(Publicat al diari LEVANTE-EMV, el 6 d'abril del 2010)

QUE VÉNEN, QUE VÉNEN!

2010-03-27T14:10:00.003+01:00

La Federació Local d’Associacions de Veïns ha fet un pensament i va convocar un debat per a conéixer l’estat de la controvertida remodelació de Simancas. La denegació provisional per a acollir-se a un pla ARUS ha estat el detonant perquè torne a estar d’actualitat un projecte ben necessari i costós. Després d’hora i mitja les diferents ‘clecs’ se’n van anar satisfetes i els menys supporters ens en vam anar amb la impressió que tot està molt confús i, si no, que els ho pregunten a alguns antics propietaris que han venut les vivendes sense ser sabedors d’unes subvencions que els hagueren fet repensar-ne la decisió...

Però se’ns van aclarir altres aspectes interessants quan falta un any per a les eleccions municipals. Per un costat, la reaparició pública de la Federació Local, quatre mesos després del sopar veïnal, una cadència alentida que contrasta amb l’activitat d’altres èpoques, com la de Paco Aparisi, que culminà amb l’aprovació de l’avançada i poc aplicada Carta de Participació vigent.

Per altra banda, este debat ens va mostrar les estratègies bàsiques preelectorals amb què les diferents formacions encaren el final de legislatura. El PSOE, amb Alfredo Boix, tingué una primera intervenció molt preparada i apuntà una de les claus de la campanya socialista des de fa temps: culpar Arturo Torró de posar tots els obstacles possibles perquè l’Administració autonòmica no concedisca res a Gandia. És un discurs contundent, destinat sobretot a mantindre l’espai electoral de Plataforma, el seu soci de govern. El portantveu del PP, per contra, va utilitzar la mala gestió i, en una més efectiva segona intervenció, va afegir l’abús de poder per part del govern municipal com a clau de la seua argumentació. Els requeriments al cap de llista socialista evidenciaren també l’estratègia d’intentar desgastar l’alcalde José Manuel Orengo en la confrontació diària.

Fernando Mut oscil•là entre el rol de polític (més brillant) i el rol de tecnòcrata (massa obscur). Va destacar el treball (ben) fet i la defensa exclusiva dels interessos locals. Es queixà dels desaires de l’administració autonòmica però sense emfasitzar el suposat paper obstaculitzador del seu contrincant Arturo Torró (fet que no ha passat desapercebut) i associant la seua gestió amb l’empenta modernitzadora de la ciutat.

També en un to menys crispat, el portantveu del Bloc, Josep Miquel Moya, amb un discurs de qui ha sigut govern i vol tornar a ser-ho, intentà separar el debat de l’anècdota i enfocà la necessitat d’allunyar el necessari projecte de Simancas de la lluita partidista. No evità les crítiques tant als que posarien obstacles (PP) com als que no haurien fet bé la gestió (PSOE-Plataforma). Això sí, van ser crítiques ‘estil bloc’, que necessiten la participació activa del destinatari per descodificar completament el missatge com quan convidà la Federació perquè convoque un pròxim debat al voltant de la pujada del preu de l’aigua i el clavegueram.

Que vénen, que vénen les eleccions, si és que se n’havien anat, immersos com estem en campanyes electorals contínues. Fem un pensament i estiguem alerta per a distingir els bons arguments de la propaganda electoral que cada vegada més ens envoltarà i eixordarà.

(publicat en l'edició de la Safor de Levante-EMV, 27 de març del 2010)

DALT DEL TREN

2009-11-29T20:08:00.003+01:00

Els països avançats europeus es caracteritzen per disposar d’una xarxa ferroviària densa, capaç de garantir unes comunicacions sostenibles, ràpides i eficaces. I més que caldria si volem salvar el nostre futur mediambiental. A Espanya, en canvi, els governs centrals no han tingut mai la promoció del tren com una de les prioritats bàsiques de la seua agenda política i la nul·la inversió en el corredor mediterrani en seria la prova més evident.
No és d’estranyar, per tant, que la reivindicació del tren Gandia-Dénia s’haja vist, a l’hora de la veritat, abocada a un carreró sense eixida tant si manaven els uns (PSOE) com si manaven els altres (PP). Els nostres representants locals s’han convertit, massa vegades, en simples corretges de transmissió de les excuses que anaven inventant-se els polítics i tecnòcrates des de Madrid estant. I roda i volta, se’n tornaven de les infructuoses negociacions amb el tema del tren arraconat a la coa de les prioritats polítiques immediates a pesar que els discursos oficials, aparentment, afavoriren el transport públic no contaminant. Però les prioritats són molt sofrides. Així, els darrers anys els saforencs hem pogut assistir bocabadats a la pròrroga de la concessió d’un tram d’autopista que responia clarament a estrictes interessos privats d’empreses que demostraven més capacitat d’influència que els mateixos Ajuntaments afectats. O també hem pogut observar com l’estat prioritzava la prescindible despesa de grans quantitats de diners en la construcció d’autovies gratuïtes per territoris desgraciadament despoblats i que, a la fi, només gasten quatre cotxes i dos camions. A fi de trencar eixa dinàmica i eixir d’este lamentable atzucac, l’Ajuntament d’Oliva ha fet un pensament i ens convoca a tots a la concentració de hui dissabte 28 de novembre per exigir la construcció immediata del tren Gandia-Dénia. Al cap i a la fi, només ens queda confiar en nosaltres mateixa, en la unió de totes les institucions locals de les comarques de la Safor i la Marina Alta i la participació activa dels seus ciutadans. I Oliva està en una situació privilegiada per a començar un moviment unitari de dignitat intercomarcal perquè gaudix d’una posició central, tant geogràfica com política. Dénia i Gandia, que en altre temps l’hagueren pogut encetar, estan a hores d’ara amb un clima d’excessiva rivalitat partidista que moltes vegades fa que s’utilitze el tren/tramvia com a trinxera política, seguint el joc dels que han decidit impedir-ne la construcció. Oliva ha d’aconseguir ser la locomotora del consens polític i veïnal necessari perquè el 2010 siga l’any del tren i capgirar així les absurdes i atàviques inèrcies que el condemnen a una utopia irrealitzable. Fem un pensament i pugem tots dalt del tren de la mobilització per aconseguir que les nostres comarques deixen de ser perifèria ferroviària i política. Depén del Govern Central, depén de la Generalitat però també depén de tots nosaltres. Demostrem-ho.

(publicat el 28 de novembre del 2009)

LA CASA QUE VULLC

2009-11-19T22:18:00.004+01:00

Els redactors de la Constitució van fer un pensament i van incorporar el dret a la vivenda com un dels fonaments bàsics del període democràtic que s’encetava. En realitat, eixe dret es transformà en el dret del consumidor a comprar una vivenda , de protecció oficial en el millor dels casos, però sempre amb preu real més alt que el que s’anunciava.
A poc a poc la construcció de VPO va anar abandonant-se mentre les entitats financeres augmentaven el seu volum de negoci a mesura que s’abaixaven els interessos bancaris i creixien exponencialment els preus de les vivendes de renda lliure, amb el consegüent increment del preu de les hipoteques. Mentrestant, les administracions central i autonòmica, màxims responsables d’intervenir per impedir eixos excessos, assistien impassibles o, inclús, animaven el creixement de la bambolla immobiliària amb lleis propícies, per a satisfacció d’uns governants ben desvanits per l’’èxit’ econòmic que s’atribuïen. Així, el sector de la construcció (amb plusvàlues insuperables) va acaparar la majoria dels recursos humans i financers, tot deixant els altres sectors amb una precarietat pròxima a l’abandó i unes consciències enlluernades per la nova quimera de l’or, que diria Manel Rodríguez-Castelló .

Els governants només han començat a actuar quan ja s’albirava ben pròxim l’esclat d’eixa bambolla immobiliària. El dret a la vivenda ha tornat a incorporar-se a l’agenda política i s’han posat en marxa diversos plans per pal·liar les pèrdues existents en el sector de la construcció al no poder vendre’s les cases als desorbitats preus anteriors. En eixe context, també l’Ajuntament de Gandia ha posat en marxa diverses iniciatives interessants i necessàries. SOS Vivenda, amb més ressò mediàtic que efectivitat (només sis persones s’hi han acollit enguany), els Plans de Vivendes en lloguer de llarga durada (retardats pels efectes de la mateixa crisi) i l’adhesió al Programa Stock-Vivenda, impulsat per la Generalitat, amb les 170 vivendes de luxe de COPRUSA (la mitat de les proposades), i que s’ha convertit en la polèmica estrela dels darrers mesos. La retirada posterior de la promotora (en no interessar-li ja econòmicament) han fet encara més incomprensibles, i més en els temps que corren, els notables esforços realitzats prèviament pel govern municipal per tal de justificar la discutida inclusió d’eixos habitatges. Han quedat així sense sentit les múltiples reunions amb els compradors anteriors de pisos en el Residencial Athenea o la difusió entre la ciutadania de sintagmes impossibles d’assimilar («vivendes de luxe per a lloguer destinades a la classe mitjana»).

Amb tot, després de tota la maror, fem un pensament i confiem que no hi haja massa problemes perquè el nostre Ajuntament dispose de la quantitat imprescindible de vivendes a fi que cap persona necessitada haja de patir els abusos d’un afany especulatiu que ens ha dut a l’actual crisi que, si no canviem ben prompte el xip, estem condemnats a repetir.

(publicat dijous 19 de novembre del 2009)

L'OPINÒMETRE DEL TRAMVIA

2009-10-24T15:02:00.002+02:00

La passada fira ens va portar com a novetat la instal•lació dels primers opinòmetres a la ciutat. Situats al bell mig del passeig en uns dies en què la ciutat era de gom a gom, 2.200 visitants van fer el pensament de manifestar l'opinió sobre els actes festius que estaven desenvolupant-se.
Però els dubtes sobre la idoneïtat i la validesa científica del sistema seguixen vigents en no hi haure mecanismes per impedir que una mateixa persona vote més d'una vegada. El que sí que es pot saber és que durant els mateixos dies només el 2% dels visitants ho van fer via web de l’Ajuntament. Ara per ara, si volem que el veïnat participe activament en el disseny de la ciutat on vol viure (i no només que aplaudisca), no podem reduir la participació ciutadana als canals telemàtics. El penós pla de participació pública del projecte de tramvia al Grau (a la Platja, a Xeraco o a Tavernes, ja no ho sé) va ser tot un exemple del que no ha de ser una bona pràctica participativa en limitar-se a complir l’expedient amb un qüestionari superficial, que s’havia de contestar obligatòriament en línia.

Les enquestes ben fetes servixen, des dels temps de Gallup, per saber l’opinió dels ciutadans sobre qualsevol assumpte. El setmanari Gente n’acaba de fer una de ben rigorosa i amb totes les garanties. Segons el parer d’una mostra representativa dels gandians, totes les obres (encetades o projectades) aproven excepte una , que suspén clarament: la del tramvia a la mar. El mateix govern municipal ha reconegut errors de comunicació importants en este projecte. I això que, al meu entendre, s’han balafiat massa diners en una propaganda excessiva que sembla que només tenia la funció de substituir un consens ciutadà tan necessari com inexistent . Últimament, a més, ja es comenta en veu alta allò que s’insinuava a cau d’orella des de bon començament: la falta de pressupost per a realitzar el projecte a curt termini. Aprofitem-ho i asserenem-nos. Ja no cal afanyar-se tant per dissenyar de pressa i corrents un tramvia amb l’única raó que “es perd el tren” d’uns diners, que ara sabem que tardaran a aconseguir-se. El tramvia, la mobilitat en general, és un tema massa important per decidir-lo tant al marge de la ciutadania.

Fem un pensament i arreglem la qüestió des dels fonaments participatius perquè encara som a temps. I ja que tenim els opinòmetres podríem usar-los (a pesar de les deficiències) per plantejar l’assumpte que més es qüestiona a hores d’ara entre els gandians. No cal massa esforç per fer entre tots (sense gastar-se un xavo) una llista aclaridora de preguntes . Comencem-la. Va de bo: 1a) ¿Està d’acord vosté amb el (traçat del) tramvia?...

(publicat el 23 d'octubre del 2009)

FEM DE LES LLEIS VELLES UNA FRUITA NOVA

2009-10-16T20:11:00.002+02:00

Com més comunicació i complexitat hi ha al món on vivim, més necessitem uns fars ben nets i il·luminats que ens ajuden a trobar el sentit de la nostra existència, tant des del punt de vista individual com col·lectiu. La identitat, com afirma el sociòleg Manuel Castells, és sentir-se en casa amb altres persones amb qui es compartix eixa identitat.
Jaume I va fer un pensament i amb la fundació del Regne de València va començar a construir la nostra casa bàsica, la que després de quasi huit segles encara molts valencians reconeixem com a la pròpia. La nostra entrada en la civilització cristiana occidental vingué acompanyada d’un territori sobirà, d’unes lleis pròpies (els Furs) la validesa de les quals no depenia d’institucions foranes, i d’una llengua, el valencià, compartida amb els nous mallorquins i els catalans que baixaren majoritàriament a repoblar el nou regne cristià. El 9 d’octubre commemora simbòlicament la inauguració d’una manera de ser valencians, ben diferent a la que tenien els pobladors existents fins aleshores (de religió islàmica i llengua aràbiga) i que visqueren al nostre costat fins a la seua expulsió fa ara quatre-cents anys. L’expulsió dels moriscos fou l’inici més evident d’una política uniformitzadora per part de la nova Corona hispànica, que després eliminaria les lleis valencianes amb el Decret de Nova Planta. Els discursos assimiladors han variat depenent de l’època però pràcticament no han cessat des d’aleshores, sempre amb l’objectiu de justificar la marginació i posterior desaparició d’aquelles identitats col·lectives que no disposen (com la nostra) d’un poderós estat-nació que les garantisca i difonga. Els dies senyalats, com el del 9 d’octubre que acabem de celebrar, servixen per a refrescar i construir les “defenses” de la nostra memòria col·lectiva com a valencians. És una tasca difícil amb governants que s’avergonyixen d’anomenar-se Francesc o que manipulen els nostres orígens, tal com va fer aquella alcaldessa de València que confongué una traducció de l’àrab feta per Josep Piera, amb un suposat idioma anterior a l’arribada del rei Jaume I. Però també hi ha motius per a l’esperança perquè, en darrera instància, allò que siguem en el futur depén fonamentalment de nosaltres: de tots aquells que gaudixen valencianament en les nostres festes populars, dels que s’aborronen sentint el Tio Canya com el passat diumenge de fira als jardins de la Marquesa, dels que commemoren els 30 anys del Col·lectiu de Mestres de la Safor o els 10 anys del Grup de Danses Roís de Corella, dels que ajuden solidàriament els més necessitats vinguen d’on vinguen, de tots aquells que pensen que ser valencians és una manera digna de presentar-nos civilitzadament en el món. Fem un pensament, sense complexos ni enveges, sense prepotències ni inferioritats, sense odis i amb (auto)estima i seguim construint una identitat valenciana cada volta millor, més culta i integradora, que ens faça dignes del llegat del rei Jaume I i del món en què ens ha tocat viure.
(publicat el 16 d'octubre del 2009)

A LA FIRA SÍ VAGES

2009-10-03T09:04:00.002+02:00

Un anhel expectant i un poc poregós acompanyava el cos d’aquella criatura eixe matí de tardor. s’imaginava l’arribada d’aquell ser de qui tan insistentment li havien parlat els darrers dies, i ignorava encara que aquell dia passaria a formar part del calaix dels records inesborrables de la seua memòria futura. En la llunyania se sentia una remor que anava convertint-se sense parar en un toc rítmicament eixordador.
Quan els tambors aparegueren en la Plaça Major de sobte el va vore amb un nas gros i ulleres i eixe barret tan gran damunt d’un vestit de colors. Recelós, es va aferrar a la mà de sa mare que el tranquil•litzava repetint-li el nom d’aquell home amb qui mantenia una actitud de precaució delerosa. A la fi la joia vencé la por i, com cada any, es va complir el primer ritu de pas d’un altre xiquet pixaví. El Tio de la Porra (el que menja pa i salmorra) va fer un pensament i donà per començada la Fira de Gandia i xiquets, jóvens i grans . Les tradicions s’inventen, sabem des de Hobswann, i enguany tenim un llibre ben documentat de Josep Joan Coll que investiga els inicis d’esta tradició ben gandiana. Però cada època va adaptant els seus ... El model de fira seguix l’estela d’aquell iniciat en la passada legislatura i que és dels pocs aspectes dels quals no s’ha distanciat l’actual govern municipal de la tasca feta pels regidors del Bloc-Verds. Complementat amb encerts com la Plaça del Mosset ha portat el personal al carrer, ara que ja no s’estrenen abrics però que seguim vivint amb l’ai del paraigües.

I enguany comptem amb una atracció més ja que l’Opinòmetre es presenta en la societat saforenca. Artefacte dissenyat en teoria per fomentar la participació (amb obsequis inclosos), haurà de superar els múltiples peròs que se li posaren en l’últim Consell de Participació Ciutadana, referits tant a la necessitat com a la de conseguir dades amb una mínima fiabilitat. Confiem que no es quede en una simple atracció fruit d’una oportunitat empresarial i s’aprofite la despesa prevista en la millora dels canals de participació existents. Mentrestant, fem mil pensaments i passegem-nos Gandia disfrutant amb la Fira ... encara que no tingues (massa) diners.

(publicat el 2 d'octubre del 2009)

PRÀCTIQUES PARTICIPATIVES

2009-09-26T18:32:00.002+02:00

Les innovacions solen gestar-se en les ciutats i des d’allí s’estenen per la seua àrea d’influència. De nord enllà ens arriba l’intent més ambiciós quant a pràctiques participatives desplegat per esta rodalia. L’Ajuntament de Barcelona ha fet un pensament i ha decidit sotmetre a consulta un projecte ben significatiu: la remodelació de l’avinguda Diagonal, eix neuràlgic de la ciutat.
I ho ha plantejat seriosament tal com s’han de fer este tipus de consultes ciutadanes, amb el temps necessari perquè la decisió no siga reflex d’una campanya de màrqueting ben orquestrada sinó resultat d’un procés participatiu de més d’un any en què el debat, la reflexió i les intervencions de tots els sectors socials siguen factors essencials. És destacable també que s’haja triat per a l’experiència un projecte considerat estratègic i modernitzador on la transcendència està en el fet que els ciutadans decidisquen l’espai on volen viure, més que en el tipus de solució concreta adoptada a la fi. En eixe sentit, els gandians no tenim de moment la mateixa sort que tenen els barcelonins. L’últim exemple susceptible d’encetar un procés semblant, el projecte del Tramvia al Grau/La mar (considerat pels nostres governants estratègic i modernitzador de la ciutat un pèl exageradament), ha estat enllestit en un tres i no res, sense aprofundir gens en els mecanismes de participació. A pesar del debat suscitat no s’ha pogut optar entre diferents opcions, amb aspectes com el del traçat pel carrer Tossal considerats inamovibles. En canvi, una de les característiques del projecte participatiu de la Diagonal és que acabarà amb una consulta en la qual tots els empadronats majors de 16 anys podran triar entre dos opcions plenament diferenciades i sorgides del mateix procés participatiu, única manera que les consultes no esdevinguen plebiscits dirigits per la propaganda institucional. Gandia va intentar posar en marxa en l’anterior legislatura els Pressupostos Participatius, d’acord amb la Carta de Participació Ciutadana. Però l’intent va fallar a l’hora del desplegament perquè la Regidoria de Participació Ciutadana (en mans del PSOE) i gran part del moviment veïnal (Federació Local inclosa), els quals tenien l’obligació de ser-ne els impulsors, van rivalitzar en desgana. Fins al punt que van pegar una alenada quan es va acabar precipitadament el procés i es va decretar oficialment el fracàs de la iniciativa. Fracàs? O ganes que fracassara? Tot l’engranatge dels pressupostos participatius es va concretar en una reunió per districte (alguns inclús amb prou èxit de participació) a una hora determinada i amb escassa propaganda prèvia (incomparable amb la que ha tingut, té i tindrà el projecte del Tramvia). ¿Saben vostés, després d’un any de deliberació, com i quan es votarà el projecte de la Diagonal a Barcelona? Es podrà fer presencialment o mitjançant vot electrònic i durant tota una setmana, demostració de la voluntat municipal de fomentar efectivament la participació ciutadana. Fem un pensament i aprofitem-nos del que fan bé els altres. Fer com fan no és pecat quan es tracta de seguir bons exemples i l’experiència participativa de Barcelona ho és i mereix, sense dubte, ser emulada.

(publicat el 25 de setembre del 2009)

CRISI I EDUCACIÓ

2009-09-14T20:07:00.003+02:00

La crisi econòmica ha tornat a posar en l’agenda dels nostres polítics la importància de la formació com a factor essencial del desenvolupament econòmic. Ara vénen les presses en comprovar que l’endarreriment respecte al nostre veïnat europeu és (com ja ho era) ben notable. Els assumptes educatius han servit massa voltes d’excusa perquè els partits polítics es barallaren simbòlicament mentre l’educació anava marginant-se en l’imaginari col·lectiu dels ciutadans i allunyant-se del seu paper associat a la mobilitat i l’èxit.
La infravaloració social de la qualificació (professional i acadèmica), substituïda per la re-qualificació (urbanística), ens ha portat a la confusió en què ens trobem i de la qual només podrem eixir amb voluntat, reflexió i ganes de consens entre tots els agents implicats per tal d’actuar coherentment sobre un dels pilars bàsics del nostre futur.
No cal dir que els recursos educatius i les infraestructures són necessàries per al desplegament d’un bon sistema educatiu. En eixe sentit, la finalització de les obres de tres centres públics per part de l’Ajuntament de Gandia, avançant-se a l’Administració responsable (la Conselleria d’Educació), és una mesura ben plausible. Per altra banda, el govern Zapatero ha fet un pensament i ha decidit obsequiar amb un ordinador portàtil els alumnes de tota una promoció per tal d’incorporar les noves tecnologies a la manera de treballar en els centres educatius. No es tracta tan sols de canviar el clarió per la pissarra digital sinó d’explotar totes les potencialitats per tal d’avançar en els aspectes en què ens trobem més endarrerits. L’atenció a la diversitat (clau important de les darreres reformes educatives i assignatura encara pendent) té en les noves tecnologies un instrument per aprofitar les capacitats de tot l’alumnat. D’aquells que es queden arrere (per tal de disminuir el fracàs escolar i garantir una bona cohesió social) i dels que poden anar més enllà. Però cal que tota eixa inversió que es fa individualment i socialment tinga un efectes multiplicadors. I en una societat basada en l’èxit econòmic és necessari que l’esforç dels nostres jóvens siga després recompensat amb treballs dignes, i no amb faenes mal pagades i/o per davall la seua preparació. L’ensenyament és una qüestió de recursos, de coneixements i també és una qüestió de valors. Per això cal un canvi de mentalitat col·lectiu que vaja substituint la quimera de l’or que teníem, per l’or d’una cultura que menyspreàvem. I per a fer eixa substitució gradual cal també la responsabilitat de tots: professors, alumnes, famílies, administracions, mitjans de comunicació. Perquè tota pedra fa paret i és necessària, i l’escola no pot ser un lloc aïllat on transmetre uns valors mentre la societat promociona uns de ben contraris. En eixe sentit, l’Ajuntament gandià desplega una destacable activitat cultural al llarg de l’any que pal·lia en part els efectes nocius de tant programa televisiu embrutidor que engolim. Per això ha sorprés i sap més mal encara que puguen convertir-se en tradició actes com la rifa amb bou o vaqueta fent de ventre, que ens provoca vergonya (aliena i pròpia) a molts pixavins i saforencs. Fem un pensament i caminem tots en la mateixa direcció construint una societat basada en l’equilibri i el creixement harmònic de l’economia, l’educació i la cultura. Com més tardem a canviar-nos el xip més ens costarà eixir de la pròxima crisi econòmica a la qual sembla que estiguem irremeiablement abocats si no aprenem bé i ràpid i corregint els errors col·lectius que ha provocat l’actual. (publicat el 12 de setembre del 2009)

VA COM VA

2009-09-12T10:51:00.004+02:00

Dissabte 29 d’agost el Col·lectiu Ovidi Montllor va fer un pensament i organitzà el Comcert, amb alguns dels cantants més representatius de l’actual panorama de la cançó en valencià. Un panorama musical que es caracteritza per una producció diversa i de gran qualitat, amb una quantitat de cantants i músics com no hi havia hagut des de la transició democràtica.
La repercussió que ha tingut l’esdeveniment (almenys mediàtica) ha intentat llevar el tel que separa eixa brillant producció respecte del seu públic potencial, una barrera que, si no s’elimina, ens farà perdre una gran oportunitat per recuperar la llengua en un àmbit ben important en qualsevol societat. Durant el franquisme i la transició democràtica la (nova) cançó va ser un dels àmbits fonamentals de dignificació lingüística entre nosaltres. Unida al qüestionament de la dictadura i la subordinació lingüística, l’adveniment de la democràcia va anar diluint el moviment en faltar-li una presència normalitzada en els mitjans de comunicació.
En el nostre cas, com denuncia el col·lectiu Ovidi Montllor, l’ocultació que patixen les cançons en valencià impedix que la majoria de valencians puguen disfrutar cantant (també) en la nostra llengua. La responsabilitat principal (però no única) la té Ràdio Televisió Valenciana, creada per a eixamplar els usos formals de la llengua, cosa que ha aconseguit en altres àmbits (quan s’ho ha proposat) perquè els consumidors estan esperant-ho. L’èxit d’audiència de sèries d’humor intel·ligent (Autoindefinits i companyia) o de sèries de ficció com L’Alqueria Blanca (amb sintonia inclosa) ens ho demostra abastament. Els nostres cantants no han tingut (encara) tanta sort. És més fàcil escoltar, Al Tall, Òscar Briz o, fins i tot, la Colla de Dolçainers i Tabaleters de la Safor en Ràdio 3 (des de Madrid) o Icat Fm (des de Barcelona) que no en la majoria d’emissores valencianes (públiques i privades) on les possibilitats són iguals o menors que sentir una cançó en swahili. Els grups més alternatius al voltant del roc sí que han pogut eludir l’apagada mediàtica. I Obrint Pas, La Gossa Sorda han sigut la punta de llança de tota una sèrie de grups musicals que sí que ha aconseguit un públic nombrós entre els més jóvens i inquiets, a pesar que no apareguen en les emissores musicals convencionals. Però la resta d’estils ho tenen més difícil sense el suport d’una indústria musical que els ignora i la majoria d’unes emissores públiques (i privades) que els marginen. De fet, alguns són més reconeguts fora que ací com els casos, per exemple, de Miquel Gil o L’ham de foc/Mar Aranda, la producció dels quals apareix a tothora en les llistes dels millors discos de World Music, sense que això haja generat la més mínima notícia. Estic convençut que si s’emeteren la sisena part de vegades les nostres cançons com es fa amb multitud de composicions mediocres en altres llengües, molts valencians se sabrien de cor (i caminant sense pressa) les cançons precioses de l’olivera Clara Andrés, els seguidors dels Falcó i els Pedreguer farien triomfar el Botifarra com a sintonia de mòbil i qualsevol s’aborronaria sentint la càlida veu de Carles i Eva Dénias’escampa per l’aire entre la roba estesa/ la dolça promesa d’una nit d’estiu. mentre Esperem que les nostres institucions i la indústria discogràfica els lleve el veto algun dia. Mentrestant, fem un pensament, escoltem els nostres cantants i incorporem-los a la nostres melodies quotidianes. S’ho mereixen.
(publicat el 5 de setembre del 2009)

DE BAT A BAT

2009-09-04T17:29:00.002+02:00

De sobte, un dia van començar a no conformar-se de mirar el solc que tots havíem de mirar. Inquiets i expectants anaven eixamplant la seua mirada, fixant-se en allò que els altres (ben segurs amb les nostres inseguretats) ignoràvem. I volien dir-ho ben alt perquè tots ho pogueren saber. I el seu esguard no parava i no parava d’enfocar els marges d’una realitat que percebien complexa i completa com mai, mentre la distància amb els altres anava fent-se més i més ineludible. Fins que la claror, esfilagarsada per la intensitat dels seus ulls , els va enlluernar encegadora sense donar-los cap altra opció.

Un venturós dia, però, van fer un pensament i, acompanyats de persones ben sensibles, van recomençar, a poc a poc, el camí per construir de bell nou el sentit de l’existència, de la pròpia i de la de tots. Sense pressa, aferrats a la vida, van col•locant els fonaments de la casa, de la llar, de l’espai exterior i interior on poder habitar.

Mentrestant, torna el temps de les agendes. I perquè el setembre no se’ns indigeste res millor que servir-nos de l’ajuda d’aquells que saben captar el valor fonamental de les coses i les persones, més enllà de la practicitat monetarista que ens envolta i coarta. El Col•lectiu Obertament, grup de persones radicalment sensibles i creatives, ens mostra un camí bonic cada any amb l’Agenda que publiquen. La del 2009, que ara torne a fullejar, està dedicada a les alqueries de la comarca. “El viatge exterior per les alqueries de la comarca ens ha colpit de tal manera que hem fet un viatge interior. Enguany tornem a trobar-nos, tornem a explorar, a emocionar-nos, a sorprendre’ns, a posar la mirada en eixa casa que ens habita, eixa casa de tots, comuna, que resideix en el nostre interior i en la nostra història col•lectiva...”, escriuen en la introducció.

Les alqueries estan de conflictiva actualitat arran de les diferents sensibilitats que hi ha en dansa. Però l’Agenda no està plena de conflictes sinó de suggerents fotos i pensaments, que ens proposen un recorregut amable per setze alqueries de la Safor, il•lustrat per escrits de col•laboradors com Isabel Canet i Suso Monrabal així com per les reflexions dels membres del grup: “Casa del Pator. El qui construïa una alqueria hi volia viure, no tenia l’ambició ni el desig de poder...”. L’última part és un quadern de ruta, escrit per Josep Carles Català, que finalitza amb unes impressions de l’Alquerieta de Martorell (de moment més sortosa que no l’Alqueria de Romaguera): “Aquesta tan coneguda alqueria amaga una espècie d’esglesieta amb un altar deixatat però d’una impressionant faiçó, un lloc on el culte cristià es vivia i es feia, on la fe era més que un anar i tornar diari als temples, sí, és un temple, però de culte heterodox a la memòria, a la fe de la memòria, a la fe que u té quan no es moren ni els records ni la malenconia”.

Quan l’estrés de la vida que hem construït ens faça perdre el sentit, parem-nos un moment, fem un pensament, mirem com tenim la casa i, tot seguit, obrim de bat a bat la nostra realitat a tot allò que ens puga enriquir. I sobretot aprenguem d’aquelles persones que no viuen depenent sempre d’un eslògan.

(publicat el 29 d'agost del 2009)

CIUTAT I COMERÇ

2009-09-04T17:28:00.003+02:00

El comerç urbà forma part del nostre entramat social i identificador. Gandia i el botiguer estan units indissolublement fins al punt que el desenvolupament comercial ha anat paral•lel al de la ciutat i ha estat fonamental perquè es poguera créixer econòmicament.

La irrupció de grans superfícies comercials en la perifèria de la ciutat suposa un punt d’inflexió que marcarà el nostre futur (comercial i no) i sobre el qual caldria fer més d’un pensament a l’hora de dissenyar on volem viure: en una ciutat compacta, amb un nucli urbà dens que continga totes les funcions bàsiques (comercial, residencial, administratiu, cultural...), o bé en una ciutat dispersa on el transport (privat o públic) siga sempre necessari per a poder efectuar eixes funcions.

Els xicotets empresaris que han conformat la Gandia comercial urbana tenen un gros competidor. S’han d’enfrontar ara amb eixos centres comercials, gestionats per estructures organitzatives de majors dimensions, i, per tant, amb més capacitat d’influència en tots els àmbits. Més influència tant en els consumidors, amb campanyes de màrqueting globals i insistents, com també en els diferents sectors de l’administració (la poca oposició que ha tingut la seua proliferació pertot ens ho demostraria).

El nostre Ajuntament, com cada any, ha destinat una sèrie d’ajudes per a la potenciació del xicotet comerç urbà. És una mesura necessària però cal aplicar-ne més si es vol mantindre i enfortir l’estructura comercial bàsica que ens ha posicionat on estem des del segle passat, si més no. Algunes idees a tindre en compte podrien ser les següents:

1) S’hauria de millorar l’accés al nucli urbà perquè és un dels handicaps amb què compta l’atracció de nous clients des de la Safor i comarques veïnes. Això contrasta amb la facilitat d’accés de què disposen els centres comercials. Per altra banda, els bons gratuïts no han aconseguit canviar la percepció (en gran part certa) que als centres comercials no es paga per aparcar i si vols anar a la ciutat has de fer mil voltes i/o pagar per tal d’estacionar el vehicle (ai, el tren Gandia-Dénia!).

L’avantatge de coincidir veïnat i botigues, característic de les ciutats mediterrànies, té algunes contrapartides com, per exemple, els inconvenients que suposen les necessàries obres de condicionament de l’entorn urbà. En eixe sentit, s’haurien de compensar d’alguna manera els perjudicis ocasionats als comerciants. ¿S’imaginen vostés que durant mesos no es poguera accedir fàcilment a un centre comercial de la perifèria?

2) Els comerciants han de seguir sent competitius i saber adaptar-se a les preferències dels consumidors. Per altra banda, l’equilibri entre franquícies i botigues singulars ha de respectar-se perquè puga hi haure una oferta diferenciada capaç de mantindre l’actual clientela i atraure’n de nova.

3) La Unió de Comerciants ha de superar els seus inicis titubejants perquè només actuant en conjunt podran aprofitar a favor seu les sinergies que la presència dels centres comercials representen i fer valdre, per exemple, la quantitat de treballadors que es guanyen la vida als seus establiments.

Fem un pensament i davant de la uniformització (les mateixes botigues en centres comercials pareguts pertot arreu), cultivem la singularitat comercial com un factor determinant del nostre benestar econòmic i social. Si volem continuar sent una ciutat referent en tots els àmbits, hem d’apostar també per una oferta comercial ampla, diversa i específica per a la qual és imprescindible la presència d’un comerç urbà que hem de saber mantenir entre tots.

(publicat el 25 d'agost del 2009)

LA TRINXERA DEL TREN

2009-09-04T17:27:00.002+02:00

Les campanyes electorals són el període de màxim distanciament entre les diverses opcions polítiques. En pocs dies es concentren les desavinences més exacerbades i irreconciliables. El mecanisme que ho manifesta és el de les idees-força amb què cada partit intenta diferenciar-se i que pretenen captar l’electorat indecís així com consolidar aquell mitjanament convençut.
L’esquema de funcionament és així:

1r) Des del partit A, algú fa un pensament i troba una proposta nova (x) que ha de ser atractiva, d’interés general i amb escasses pegues perquè siga difícilment rebutjable per la resta de partits. Aleshores es difon intensament perquè arribe a l’electorat associada amb eixe partit.

2n) Front a eixa proposta, els partits rivals tenen dos alternatives: assumir la proposta x i intentar que no siga exclusivament capitalitzada pel partit A o proposar-ne una altra (y) que puga ocultar o minimitzar l’atractiu de la proposta x entre els votants.

En tots dos casos cal dir que eixes propostes naixen des de i per al dissens. En un ambient de recerca del benestar col•lectiu ben sovint podrien ser assumides per la majoria de ciutadans i representants polítics. Però no és el consens polític (com tothom té assumit) l’objectiu d’una campanya electoral. Desgraciadament, el que està succeint els darrers temps és que la campanyitis s’estén pràcticament a tota la legislatura, contaminant les expectatives d’una discussió racional i profitosa entre els diferents sectors socials amb el perjudici que això suposa per als interessos col•lectius.

L’últim exemple pròxim el tenim amb el tren Gandia – Dénia, que ha passat d’anar en trinxera en el projecte de traçat fins a Oliva a esdevenir trinxera entre el PP i el PSOE. La proposta l’ha feta la nova alcaldessa de Dénia del PP, que ha impulsat la reivindicació recolzada per la Generalitat per tal d’exigir el finançament de la línia, finançament que depén òbviament del Govern Central comandat pel PSOE. I ho ha fet intentant capitalitzar-la al màxim, seguint l’esquema anterior. Tot, és clar, sense consens previ amb la resta de forces i municipis. Davant d’això, com deia adés, es tenen dos opcions. Alguns partits (el Bloc, els Verds) han optat per secundar la proposta mentre que el PSOE, des de la Safor, ha optat per proposar-ne una altra (el Tramsafor) que, igual com el tren, compta amb totes les característiques per ser un projecte ben assumit per tots, atesa la necessitat de millorar el lamentable servei públic comarcal de transport.

La partida està servida. I tot això davant la incredulitat resignada dels habitants de la Safor i la Marina Alta, cansats de tants anys de promeses incomplides. Tant se val que haja manat a València i/o a Madrid el PP i/o el PSOE. Totes les combinacions han anat en contra de la vertebració (almenys ferroviària) d’esta part perifèrica del país.

Fem un pensament. Ser perifèria vol dir dependre d’estratègies que no ens convenen en base a interessos externs a nosaltres. Cal que bandegem de la disputa partidista les qüestions bàsiques de la xarxa ferroviària (i el tren Gandia-Dénia ho és), cabdals per a un desenvolupament econòmic sostenible. I construïm, així, el consens social i polític necessari perquè la partida (que, recordem-ho, es juga amb els nostres diners) la guanyem tots.

(publicat el 15 d'agost del 2009)

LES DEFENSES

2009-09-04T17:25:00.002+02:00

Els valencians estem acostumats a assumir la mirada aliena, la que ens fa invisibles davant dels altres i davant de nosaltres mateixos. Massa voltes infravalorem la llengua i cultura pròpies, donant per bons els arguments uniformitzadors que e(n)s difonen des de fora. Comprovem-ho amb un de tants exemples.
La Viquipèdia és una enciclopèdia en Internet elaborada pels mateixos usuaris i que té tantes versions com llengües s’hi utilitzen. La grandària de cada versió depén dels articles que escriguen els membres actius de cada comunitat lingüística. ¿Quin lloc creuen que ocupa la Viquipèdia en valencià entre les més de sis mil llengües parlades al món? ¿I tenint en compte que només 267 llengües tenen versió d’esta enciclopèdia lliure? Molts de vostés s’estranyaran en saber-ne la resposta: ocupa el lloc 15é amb 189.936 articles publicats fins ara. El xinés mandarí (que prompte sabrem parlar tan bé gràcies als esforços de la Conselleria d’Educació) en té vora 230.000; el castellà 498.000; l’anglés, quasi tres milions; i el danés, per exemple, 113.000.

Precisament, per a desvetlar eixe tel deformador, el Casal Jaume I ha fet un pensament este estiu i s’ha incorporat a l’esplèndid juliol cultural, que amera Gandia i que encapçala la sempre interessant i atractiva Universitat d’Estiu. Mirar-nos, pensar-nos amb ulls propis ha sigut el leitmotiv que ha aglutinat el seguit d’actes que l’entitat cívica ha desplegat amb massiva assistència. I contra la invisibilitat del passat recent, perquè també la memòria es construeix socialment, es va inaugurar l’exposició “Homenatge al valencianisme històric de la Safor-Valldigna”, que vol posar en valor la tasca feta per dèneu saforencs ja desapareguts, des de Francesc Valiente fins a Joan Vicent Clar. Gabriel Garcia Frasquet, director del CEIC Alfons el Vell, amb la seua profunditat habitual, va glossar concisament la tasca de cadascun dels homenatjats. Vicent Martínez Sancho va remarcar la importància de les lleis pròpies i Francesc Ferrer, fill de Francesc Ferrer Pastor l’autor del famós i usat vocabulari, agraí en nom dels familiars el reconeixement públic. Teresa Pascual, Premi Nacional de la Crítica en poesia, ens va transportar a la mar, a la mar de les cultures, l’espai on no hi ha fronteres; i al port on descansen les barques abans d’ emprendre una nova aventura. I ho va fer llegint un poema inèdit, ‘Defenses’, on a partir dels elements protectors que impedixen el dany en atracar les embarcacions, il•lustrava la importància dels referents culturals del passat, la importància de la memòria per protegir-nos i avançar en un món complex, divers i acollidor com la mar. “Als costats de la barca les defenses / contenen els colps del vent contra el moll,/ [...]”.

El dia anterior, Josep Maria Ferrairó, exemple de rigor i estima a la cultura valenciana, va presentar Martí Domínguez, que va parlar de la biografia integral de Darwin. El director de la revista Mètode (nét del valencianista que, durant la Dictadura, s’atreví a exigir les ajudes que no arribaven després de la riuada de València) ens va mostrar, en un valencià ric i fluid, com podem estar en el món sense renunciar a ser nosaltres mateixos.

Fem un pensament, i aprofitem les drassanes que tenim per construir bé les nostres defenses i omplim de barques, barcos i vaixells el mar de la globalització, amb veu pròpia i visitant les embarcacions de les altres cultures sense que s’afonen les nostres.

(publicat el 9 d'agost del 2009)

EL TRAMVIA QUE VE

2009-09-04T17:19:00.003+02:00

El projecte seleccionat a Gandia per al Pla Camps no ha produït el mateix consens social que els projectes seleccionats en l’anterior Pla Zapatero. L’atractiva mampresa d’encetar una xarxa de tramvia ha generat una àmplia diversitat d’opinions com l’excessiva campanya publicitària que l’acompanya ens demostra cada dia.

Però què està influint perquè això estiga passant? Fem un pensament i intentem comprendre els factors que hi intervenen.

1) La crisi econòmica és real i els perills de la desocupació per a una bona cohesió social són innegables. La filosofia de generar treball per a les empreses locals està àmpliament assumida pels ciutadans i allò que no vaja en eixa direcció és ben sovint considerat com superflu en estos moments. En eixa direcció apuntaven els projectes alternatius presentats pels grups de l’oposició, molts dels quals el mateix govern municipal té en cartera i que hagueren pogut ser sufragats pels 16,2 milions d’euros que ens destina el Pla Camps. El projecte del tramvia no reportarà segurament tants beneficis immediats en l’economia local perquè requerix una especialització que només algunes empreses forànies tenen.

2) L’aposta per la sostenibilitat en matèria de transport és massa important per a estar tan constrenyida als terminis establits pel Pla Camps, que obliga a presentar els projectes el 31 d’agost. Això dificulta el debat necessari en unes decisions que condicionaran el futur de la ciutat que volem. Així, per exemple, l’aprofitament del traçat de l’actual via del tren al Grau (proposada pel Bloc i començada a estudiar en la passada legislatura) és digna de major estudi i deliberació.

3) El transport urbà des de sempre compta amb els usuaris que no tenen un altre remei que utilitzar-lo. L’aposta pel tramvia ha d’anar dirigida a seduir les persones que no necessiten el transport públic perquè en tenen de privat. Per això, no s’acaba d’entendre la proposta d’eliminar una part del trajecte de l’actual Marina en els trams que coincidix amb el tramvia per la incomoditat que suposarà: per un costat, molts dels actuals usuaris hauran de fer dos transbordaments que ara no fan; per un altre, els potencials usuaris amb vehicle privat tindran més excuses per a no utilitzar el tramvia si va de gom a gom.

4) El trajecte que s’acaba de posar en període d’al•legacions conté un traçat novedós per un carrer de vianants (el carrer Tossal). El pas del tramvia per carrers sense trànsit és un perillós precedent que contradiu les encertades intervencions que vénen fent-se els últims anys en el sentit de recuperar l’espai públic per a les persones (xiquets jugant inclosos). No s’entén massa bé que ara es vullga anar arrere i s’elimine un carrer peatonal (guanyat històricament a la RENFE) quan hi ha solucions menys costoses i harmonioses amb la ciutat.

5) Per últim, el Pla de Participació Pública penjat en el lloc web és francament millorable i hauria pogut comptar amb les aportacions, entre altres, dels membres del Consell de Participació Ciutadana.

El projecte de convertir a Gandia en la 285a ciutat europea a tindre un tramvia és una aposta ben interessant i d’una rendibilitat segura a mitjà termini. Per la seua transcendència mereix més consens polític i social amb la recerca d’alternatives que eviten perjudicis innecessaris. Fem un pensament i aprofitem totes les aportacions estivals que apressuradament estan realitzant-se per tal que el tramvia siga amable i còmode des d’un principi per a tots els gandians.

(publicat l'1 d'agost del 2009)

PARTICIPACIÓ CIUTADANA

2009-09-04T17:17:00.002+02:00

Les societats democràtiques avançades es caracteritzen per la implicació dels ciutadans en els assumptes públics. La participació ciutadana permet que eixa responsabilitat augmente i es difonga. Mirant la situació de Gandia, es pot comprovar com el desencant sol ser la percepció majoritària entre el veïnat més actiu. Fem un pensament i analitzem què és el que pot fallar i com s’hi pot actuar per canviar-la.

1) Els mecanismes de participació vénen regulats per la Carta de Participació Ciutadana, la qual sempre està en boca de tots però que és ben poc llegida i aplicada. Una errònia interpretació de les causes del fracàs participatiu situa la revisió de la Carta com la panacea que haja de curar de tots els mals. Però només la responsabilitat dels agents implicats en la seua aplicació (estament municipal i veïnal) pot ser-ne la medicina apropiada.

La Carta vigent conté els ingredients necessaris per millorar qualitativament la nostra salut democràtica. Les Juntes de Districte, per exemple, tenen competències com les d’emetre informes abans de prendre les decisions importants en diverses àrees de la gestió municipal com l’Urbanisme. Els plans de comunicació que tan bé funcionen quan les obres estan en marxa haurien de començar uns mesos abans per poder incorporar els diferents punts de vista, si cal, en el projecte definitiu. Això evitaria la sensació de pèrdua de temps que moltes persones tenen quan van a eixes reunions i constaten que la seua presència és simplement decorativa perquè les decisions importants ja estan preses.

2) La responsabilitat més gran perquè funcione l’engranatge participatiu la tenen els polítics i l’administració municipal en el seu conjunt. De fet, les Juntes de Districte han funcionat millor quan el regidor-president ha tingut voluntat participativa i pes polític dins del Govern municipal. Els components del Govern municipal són els que han de convéncer de la bondat dels seus arguments i han de saber incorporar les aportacions dels representants veïnals i sectorials. Per a aconseguir-ho cal, a més, una fluïdesa interdepartamental que sovint falla i una disposició a vore els membres de les Juntes de Districte com a ajudants (i no com a destorb) en la millora de la ciutat. Com més consens previ a les decisions hi haja, menys propaganda caldrà per a convéncer la ciutadania de la bondat dels projectes que s’executen.

L’actual regidor de Participació Ciutadana, Javier Soldevila, està introduint millores pel que fa a les competències exclusives del seu Departament però encara no ha conseguit posar a punt eixa coordinació interdepartamental necessària perquè el funcionament de les Juntes de Districte siga més eficaç i complisquen així la seua funció.

3) L’altre sector responsable són els representants veïnals i sectorials. Les Associacions de Veïns tenen un paper important per fer complir la Carta i han de saber activar els mecanismes participatius de què es disposa per tal que el desencant no s’apodere de les persones més actives.

Per altra banda, la Federació Local d’Associacions de Veïns hauria de ser el primer impulsor de la participació ciutadana intentant eliminar els obstacles que apareixen ara i adés en el seu desplegament. En eixe sentit, el darrer mandat de Ramon Martínez ha complit les expectatives dels que el van recolzar i dels que no el van recolzar: una absència total dels grans debats de la ciutat per part de la Federació, la qual tenia com a únic objectiu estar simplement, sense fer res perquè s’avançara en l’aplicació dels mecanismes participatius. La seua vicepresidenta i actual presidenta, Delfina Pellicer, té davant seu el repte de desmarcar-se clarament de l’anterior gestió i fer de la Federació un agent actiu i important en la vida de la ciutat.

Fem un pensament entre tots, perquè només la implicació activa dels agents esmentats pot permetre superar les inèrcies passives dominants (lo que no deixa deixar-ho) i aconseguir que, dia a dia, la nostra societat vaja millorant amb ciutadans més crítics i responsables, polítics inclosos.

(publicat el 25 de juliol del 2009)