2

EL MEU CARRER

Publicat a les 0:39. Etiqueta



Els anys sixanta anaven regolant en aquell arrecerat carrer que enfrontava amb el convent de Santa Clara i que s’arraulia rere el trànsit d’una carretera general que discorria per l’antic carrer Canalejas.  Com cada dia, els xiquets que l’omplíem  amb enjogassat rebombori vam fer un pensament
i començàvem els nostres jocs interminables en aquell espai que havíem convertit en el nostre poliesportiu particular.
Mentre les xiquetes jugaven a la corda, nosaltres aprofitàvem per improvisar una cistella de bàsquet en el número 17 de l’única portella del carrer o una canxa de frontó en la paret d’aquella casa que semblava abandonada i que només s’obria una volta allà les mil per a espant dels més menuts. Però el que sobretot ens robava el cor eren aquells disputats partits de futbol en el camp que inventàvem i que tenia com a porteries un parell d’albellons, com a travesser una ratlla imaginària depenent de l’alçada del porter i com a llargària la distància entre dos trapes d’aquell clavegueram construït en un llunyà i desconegut 1935, preludi de crueltat i mort. A migdia, de vesprada, fins a poqueta nit, continuàvem una tradició que alguns resseguien dels seus germans majors, Javier i Vicent, que encara, de tant en tant, ens acompanyaven i també dels més majors, Pedro, Jose, els germans Boluda i Ricardo, jugador del Gandia, a qui tots volíem emular quan llançava els seus impecables còrners. Vicent, Felipe, Pepito, Juan i Juanma compartíem el carrer amb els nouvinguts que ocupaven les cases que els antics residents havien abandonat a la recerca de pisos en l’eixample d’una ciutat que creixia sense parar. Emiliano, des de Porcuna, Juanele i Tomás, des de Montoro, s’incorporaven als jocs que omplien aquell espai intermedi entre la casa i l’escola, amb una llibertat vigilada discretament des de dins de les nostres llars. De tant en tant, ens paràvem i véiem per un finestró les imatges misterioses d’aquells sants i angelets que ens guaitaven des de dalt de la casa del cantó, on vivia la senyora Lola, la Garnatxa, amb la seua filla Lolita, que cada any visitava els nostres menjadors per polimentar-ne la taula amb aquells olis d’intens i embaumador perfum. Un dia, abans d’assolar l’antiga sala capitular de les Clarisses, vam saber que havien arrancat i alçat eixes pintures que a penes albiràvem. Este estiu ho recordava mentre contemplava l’exposició comissariada per Vicent Pellicer i que ens mostrava les restauracions fetes per Sílvia Martínez, que es completa amb un bell catàleg de textos ben aclaridors, amb fotografies del procés, fetes per ella mateixa i per Amanda Díaz, i amb una recreació planimètrica de l’antic convent, realitzada per Guillermo Vinson. Un llibret que completarà el calidoscopi d’aquells anys en què érem testimonis ingenus d’un món que s’acabava,  i que tan bé ha sabut colpir Rafa Gomar en el seu ‘En blanc i negre’, de lectura imprescindible per a aquells gandians que ja han complit la quarantena. Uns temps en què es vivien les acaballes d’una vida comunitària, amb enemistats i complicitats, que s’esfilagarsava empentada per la irresistible força d’un individualisme que després ens ha envaït miserablement les consciències. Una època i un espai que ha teixit, però, un lligam invisible i perdurable en molts dels seus protagonistes. Com en Pepe el sastre, el germà de Lolita, que no va parar fins que no es va fer una casa on s’havia criat i se’n va tornar a viure. O com en Víctor, que allà on està sempre té un raconet de la memòria per evocar els repics de de la campana que el van vore créixer. O com en Jose, que quan et pregunta pel barri, ho fa per aquell carrer que no s’atrevix a tornar a xafar per no enterbolir aquells records inesborrables que sempre l’acompanyen. Tots ells han fet pensaments que expliquen, per aquells que no ho acaben d’entendre, què volem dir alguns quan afirmem que les persones fan el barri, les ciutats i el món.
(Publicat el 10 de setembre del 2010)

Comparteix l'article

Missatges relacionats

Detalls del missatge

2 Respostes a EL MEU CARRER

15 de setembre de 2010 a les 12:06

Hola, et convide a els Blogs de la safor. en breu apareixerà l teu blog a la nostra web, t'agrairia si enllaçares també el nostre. Adeu

18 de febrer de 2011 a les 13:34

http://www.infosafor.com/index.php/actualitat/noticies/1659-josep-alandete-recorda-vells-temps-al-carrer-de-les-clarises

Publica un comentari