0

BEN A TOCAR DE LA TERRA
GUARDONAT AMB EL PREMI AL MILLOR ARTICLE DE FALLA DE GANDIA 2011

Publicat a les 23:45. Etiqueta


BEN A TOCAR DE LA TERRA
Anava de pressa, com quasi sempre, empentat pel vertigen d’un temps que ens ha baratat la vida per un àpat d’hores i minuts a la recerca d’un destí esmunyedís. Amb la mirada perduda, deixà l’Avinguda d’Alacant, va girar el cantó de casa Raquel i s’endinsà en aquella plaça que des de finals del segle xix havia esdevingut lligam orgànic entre la vila i la part forana, la carretera i la ciutat, el camp i l’urbs.
Va ser llavors quan va fer un pensament i un tèrbol tel de records atàvics se li aparegué indestriable i nítid. I així, amb pregona claredat, va escoltar des de la fondària dels temps els precisos colps de maces que els mestres d’aixa enllestien mestrívolament i implacable en les rodes dels carros que albirava vora seu; just a l’altra vorera tingué encara temps de  copsar la perícia d’aquells corretgers tallant, repuntant i ajustant les imprescindibles regnes dels cavalls que atenien, inquiets i resignats, els martellejos del ferrer que els calçava mentre anhelaven el tràfec de la sariera que s’encarregava de deixar-los ben abillats. Al capdavall, els temps moderns anaven escolant-se sense remei i de dalt del pont baixaven masoveres espernegades que es travessaven amb bicicletes farcides de cabassos i enfugides cap a hortes i bancals.
Sense tocar vores, l’aire va anar ennegrint-se i percebé de sobte l’espés fum dels cotxes fent volantins al voltant de les rodes pneumàtiques que s’amuntegaven ací i allà enfront de l’haca de Saoret, la qual s’ho mirava tot amb gest incrèdul, i de Pepito el torroner, que s’apuntava entusiasta als canvis que omplien la plaça. Mentrestant, la barberia i el forn esdevenien baula necessària d’aquell segle trepidant que ell esguardava amb la serenor calma que donen els anys viscuts mentre la xicoteta campana de Santa Clara recordava de tant en tant la seua imprescindible presència. Avançà decididament unes passes i contemplà un per un els carrers que s’hi encaraven, estrets, arrecerats, esplèndids, ataconats de xiquets corrent i botant, dones arruixant i agranant, flors i roba estesa... Ensumà pregonament l’esperit d’aquell tros de ciutat que donava sentit a totes les aventures que havia pogut viure o somiar, i ataüllà les persones fonamentals que l’havien ajudat a fer-se com era, mentre amb suavitat rodava definitivament el pany d’aquella casa on s’havia criat alhora que un vent fred, inhòspit i cruelment buit li colpejava la pell lleument mullada d’alguna llàgrima insinuada. Tastà potser per darrera vegada aquell món que es perdia en els fonaments de la pròpia vida i se’n pujà corrents a aquella finca que, bastida damunt de l’antiga casa de la mongera, li permetia abastar la Safor, el Mondúber i eixe Montgó banyat per la mar i que al final tan familiar se li havia esdevingut.
I reconegué de bell nou, amb l’exactitud esperada, aquell perfum odorós dels panous acabats de fer que anava amerant-li cada porus de la pell mentre embaumaven de dolça fragància la plaça. Li passava ritualment cada primavera quan les repetides cuites feien sigil·losament aquell efecte penetrant que no podia evitar en el seu cos de família de forners. Era, ja ho sabia, dissabte de Glòria i la xicoteta traca anunciava el començament de la Pasqua, que deixava enrere una setmana de Passió que ja no s’omplia de silencis i retrets des de feia anys. Aquella mitjanit el telèfon va sonar amb un toc decidit. No s’estranyà gens mentre escoltava durant uns allargassats instants l’harmonia silent de tots aquells carrers arraïmats a la vora de les clarisses i flairava fragments de les atzaroses vides viscudes durant el darrer segle. Encuriosit, mirà el número des d’on s’havia cridat, sabedor que acabava de sentir l’última paraula intangible d’aquella persona a qui cada any joiosament felicitaven.
Alenà pregonament i recuperà el seu posat racional, màgicament explicador del passat, del present i de l’esdevenidor, ben convençut com estava de les seguretats movedisses que ens apuntalen cada dia.  
Enfront romania impassible aquell convent, delerós un temps per tornar a ser monestir. Incapaç alhora d’allunyar-se de les vivències mundanes que l’assetjaven amb l’estrèpit implacable dels temps terrenals. I que, a la fi, ha acabat orgullosament vençut per aquell espai que, endegat al llarg dels anys al seu redós, barreja poble i ciutat, modernitat i tradició, record inesborrable i indret perdurable on seguixen saludant-se amb el bon dia de les volences més estimades i eternes.
Les persones fan el barri i el barri també fa les persones, ha pensat una volta més. Hui, al capdamunt de l’església de les clarisses, davall la sageta, ha tornat a escoltar, com sempre, el fràgil repic, agut i entusiasta, d’eixa humil campana que embolcalla pertot este fragment de vila que un dia, farà cent trenta anys, va voler enlairar-se i va aconseguir guaitar la mar... ben a tocar de la terra.

(Article publicat al llibret 2011 de la falla Vila nova) 

Comparteix l'article

Missatges relacionats

Detalls del missatge

Cap resposta a "BEN A TOCAR DE LA TERRA
GUARDONAT AMB EL PREMI AL MILLOR ARTICLE DE FALLA DE GANDIA 2011"

Publica un comentari