L’editorial Denes ha fet un pensament i ha publicat una selecció de poemes de Vicent Andrés Estellés, Déu entre les coses. Antologia de poesia religiosa. Enric Ferrer Solivares, autor de l’estudi i la tria, hi destaca els aspectes relacionats amb la transcendència i la presència de la cultura religiosa del poeta valencià més llegit i escoltat, aspectes sovint enterbolits rere el que ha representat Estellés com a gran poeta de la quotidianitat reprimida, compromés amb el seu poble, símbol d’ una cultura popular, i valenciana, ofegada per la dictadura, si més no.
Però, sobretot, com comenta Ferrer, Estellés representa la bona literatura, la “que mostra, sense contemplacions, sense deixar de ser compassiva, la grandesa i la misèria de l’home”, la d’aquells “poetes, mestres experts en el cor humà, [que] diuen allò que no gosem dir en veu alta o allò que només està naixent en la nostra consciència” i que ens “inviten a anar més enllà del que és immediat”. I on fins i tot “l’eros insaciable mostra la profunda ferida existencial de l’home”. L’estudi d’Enric Ferrer impedix que ens conformem amb interpretacions simplificadores de l’obra estellesiana però també de la realitat, acostumats com estem a arrenglerar-nos, políticament correctes, en dos bàndols, els meus i els altres, cadascú dels quals es creu autosuficient i posseïdor de les veritats pretesament absolutes. La vida, afortunadament, és més complexa, i rere els clixés reduccionistes amb què massa sovint ens movem, comprovem ara i adés que el món està basat en relacions de tot tipus que construïm les persones. I constatem amb Comenius que les llengües no són tanques sinó portes a la saviesa dels altres. I ens adonem que la paraula, antítesi de l’eslògan, és l’instrument amb què els enxarciadors, de manera silent i efectiva, van teixint els fils necessaris que fan qüestionar-nos els prejudicis que són la base de la banalitat existencial. “Alguna cosa et deien les paraules./les paraules se salven de totes les catàstrofes.”, “He perdut mitja vida aprenent certes coses/que cap servei no em fan. Ara sé. Per això/calle o bé dic a penes. Vaig. Vaig on dec anar,/on vaig exactament. He aprés moltes coses.”, com diu el poeta. L’altre dia, mentre es feia la presentació del llibre en l’edifici de l’Escola Pia, seu de l’antiga universitat gandiana, m’adonava que Enric Ferrer és un d’eixos enxarciadors necessaris si volem una societat rica, desvetlada i feliç, on, com diria Macmurray, el jo que reflexiona i el jo que actua és el mateix jo. Com també ho sabia, sens dubte, el presentador infatigable, Gabriel Garcia Frasquet, director del CEIC Alfons el Vell, una de les imprescindibles institucions de la paraula, que s’enriquix dia a dia amb la reflexió i l’acció de tots dos. Fem un pensament i oblidem la violència dels murs de la incomprensió. I com el manyà que, amb esforç, ens obri la porta espatlada, siguem un entre tants que construïx xàrcies amb paraules, des de nosaltres cap al món, a la recerca de la Pàtria que no sap de fronteres, la Pàtria de tots.
(Publicat al diari LEVANTE-EMV, el 6 d'abril del 2010)
Però, sobretot, com comenta Ferrer, Estellés representa la bona literatura, la “que mostra, sense contemplacions, sense deixar de ser compassiva, la grandesa i la misèria de l’home”, la d’aquells “poetes, mestres experts en el cor humà, [que] diuen allò que no gosem dir en veu alta o allò que només està naixent en la nostra consciència” i que ens “inviten a anar més enllà del que és immediat”. I on fins i tot “l’eros insaciable mostra la profunda ferida existencial de l’home”. L’estudi d’Enric Ferrer impedix que ens conformem amb interpretacions simplificadores de l’obra estellesiana però també de la realitat, acostumats com estem a arrenglerar-nos, políticament correctes, en dos bàndols, els meus i els altres, cadascú dels quals es creu autosuficient i posseïdor de les veritats pretesament absolutes. La vida, afortunadament, és més complexa, i rere els clixés reduccionistes amb què massa sovint ens movem, comprovem ara i adés que el món està basat en relacions de tot tipus que construïm les persones. I constatem amb Comenius que les llengües no són tanques sinó portes a la saviesa dels altres. I ens adonem que la paraula, antítesi de l’eslògan, és l’instrument amb què els enxarciadors, de manera silent i efectiva, van teixint els fils necessaris que fan qüestionar-nos els prejudicis que són la base de la banalitat existencial. “Alguna cosa et deien les paraules./les paraules se salven de totes les catàstrofes.”, “He perdut mitja vida aprenent certes coses/que cap servei no em fan. Ara sé. Per això/calle o bé dic a penes. Vaig. Vaig on dec anar,/on vaig exactament. He aprés moltes coses.”, com diu el poeta. L’altre dia, mentre es feia la presentació del llibre en l’edifici de l’Escola Pia, seu de l’antiga universitat gandiana, m’adonava que Enric Ferrer és un d’eixos enxarciadors necessaris si volem una societat rica, desvetlada i feliç, on, com diria Macmurray, el jo que reflexiona i el jo que actua és el mateix jo. Com també ho sabia, sens dubte, el presentador infatigable, Gabriel Garcia Frasquet, director del CEIC Alfons el Vell, una de les imprescindibles institucions de la paraula, que s’enriquix dia a dia amb la reflexió i l’acció de tots dos. Fem un pensament i oblidem la violència dels murs de la incomprensió. I com el manyà que, amb esforç, ens obri la porta espatlada, siguem un entre tants que construïx xàrcies amb paraules, des de nosaltres cap al món, a la recerca de la Pàtria que no sap de fronteres, la Pàtria de tots.
(Publicat al diari LEVANTE-EMV, el 6 d'abril del 2010)
.JPG)
1 Respostes a LA PARAULA QUE OBRI TOTS ELS PANYS
Moltes gràcies per fer un pensament, també, sobre la nostra col·lecció de llibres dedicats a publicar per a tot tipus de públic -creient i no creient- literatura religiosa contemporània.
Sens dubte ha estat un encert sol·licitar a Enric Ferrer el treball d'este recull de poemes d'Estellés a "Déu entre les coses" i el magnífic estudi introductori de l'obra.
Bona Pasqua.
Col·lecció Rent
Publica un comentari a l'entrada