MÉS QUE UNA REVOLTA DE RIU

Publicat a les 23:42. Etiqueta llibrets

El dia que complia cinquanta-dos anys va detindre la sénia del temps uns breus instants, tan sols els necessaris, ben arrecerat com estava en aquella part de la vila que es delia per guaitar la mar que s’albirava en l’esfilagarsa dels pregons records. Llavors, va vore nítid i clar, en la frontera de cals corretgers, el rètol que indicava infal·lible ‘A la playa’, i se li aparegué
un xiquet enjogassat, poalet en mà, dalt de la Marina, ben embolcallat pels esguards protectors que l’acompanyaven a aquella immensa platja de sal, sol i arena, en la seua primera aventura estiuenca. Enrere, quedava la bascosa ciutat, la faena tòrrida dels pares i la tènue memòria dels moments anteriors a les primeres remembrances. Després, les rialles dels esguits de l’aigua cavallera solcaven rius i castells, cossos i il·lusions, emplenant-ho tot fins que arribava l’hora dels plors i l’aigua esdevenia gèlida glacera per retornar a casa, amb la pell ben neta d’aquell salobre que li havia amerat l’esperit. No sé si eixa va ser la primera volta que va sentir parlar de la caseta de Venècia, aquell casup on els pares de son pare (als qui no va arribar a conéixer) alleujaven les calors d’aquell forn aclaparador que anava fent-se més i més part indestriable de les seues vides. Encuriosit, ha regirat els àlbums amagats i en la primera foto els ha vist en una celebració desconeguda, acompanyant uns novençans en un àpat que mereixia sobreviure el segle. Ramon, amb un cigarret en la boca, està en primera fila, mig agenollat, sense embrutar-se els pantalons de mudar gràcies a un oportú coixí blanc. Potser ha sigut cosa de Patro, davantal posat i paleta preparada, desvanida com les altres cuineres mentre, rere seu, la paella avança fumejant i saborosa cap a la plenitud final de l’arròs agraït. És ben probable que Ramon no haja dut el trombó, eixe trombó que cada volta dorm més a l’alcavó i que acabarà regalant a la banda. Però la festa s’ha d’aprofitar i quan la calitja amaine i la gresca vença l’ànim emperesit del personal acabarà sentint-se una cançoneta que s’està fent ben popular per tot el Grau i part de l’estranger,

En els marenys de Venècia,

han plantat una barraca

p(er) a que la nostra orquestra,

no es banye si fa borrasca

pues l’ha feta el Tio Quico,

o siga...nostre senyor

que toca la pandereta

al compàs del director.

Garbí de les vesprades, joia dels xiquets, trobada familiar... Patro no hi parava. Calor, faena, criatures, forn. I aquell atziac matí el tren s’enfugia i s’enfugia quan ja el tenia ben a tocar. Només calia fer un xicotet bot i ja estava, arribaria puntual com sempre a despatxar les masoveres matineres que es canviaven les espardenyes polsoses per les sabates lluentes en entrar a Gandia. ‘Vinga, ja està dalt!’, l’animaven els viatgers expectants. A la fi va pujar i ja no va tornar mai més a ser ella. Desvalguda sense remei, es va anar apagant a poc a poc, mentre, de pressa i corrents, ensenyava a la jove filla, el que calia per portar avant, casa i negoci, en temps convulsos, presagis d’angoixa i tenebres. En la la segona foto, anys més tard, els fills de Ramon i Patro han crescut. El menut, son pare Pepe, deu estar en la llarguíssima mili dels primers anys del franquisme. Els altres dos, Glòria i Ramon, s’estan amb les parelles, familiars grauers i tot de criatures que no reconeix. Al seu voltant, un canyar espés que els emmarca a tots. El pare de son pare, com si plantara cara a la vida, traent la llengua a la posteritat. Només els dos excombatents, Ramon i Lluís, semblen ocultar, rere una cara afable, les penes viscudes massa dies amb la mort cruel com a companya. El riu para lluny. Se sent bramar els dies tempestuosos de tardor quan arriba valent des de la ciutat dels ponts, al carrer Sant Mauro de la qual han revelat esta foto que ara té entre les mans. Ningú no s’ho espera. Però la mar està valenta aquell matí plujós i no deixa engolir l’aigua que baixa embravida des del Racó del Duc. Gandia, segura dalt d’un tossal, ataülla el drama. Quan està a punt d’arribar al cap, el Serpis complix l’enèsima riuada i se n’ix de mare emportant-se tot un seguit de memòries viscudes amb il·lusions i esperances, gojos i dolor. ‘Ací estava la caseta de Venècia’, li comentaven quan passejaven vora aquell camp de futbol en què recordava haver marcat un gol abans que la miopia li impedira convertir-se en un impossible crac de l’esport. A poc a poc havien assecat el terreny, moll durant tants anys. Només hi quedava la pols i les herbes d’aquells records que els seus avis havien bastit amb delit i on eixugaven la suor dels treballs de pastim i taulell. No li donava més importància quan li mig retreien ‘Tragues més que una revolta de riu’, i es pegava eixes fartades de canelons que tant li agradaven. Ell no ho intuïa però, en dir-li-ho, el pensament de sa tia anava omplint-se amb incessants flaixos de joventut farcits de mare i de pare, de vesprades d’estius, de cosines i germans, d’esglais i inquietuds, d’amor i de bellesa, de Grau i de Gandia... Sense adonar-se’n, la sénia del temps reprengué la cadència perduda feia només uns instants mentre els cadufos de la vida, amb les seues giragonses inescrutables, resseguien impertorbables el rumb atzarós de la nostra existència.

(Article publicat en el llibret 2011 de la falla Grau)