LA CASA QUE VULLC

Publicat a les 22:18. Etiqueta

Els redactors de la Constitució van fer un pensament i van incorporar el dret a la vivenda com un dels fonaments bàsics del període democràtic que s’encetava. En realitat, eixe dret es transformà en el dret del consumidor a comprar una vivenda , de protecció oficial en el millor dels casos, però sempre amb preu real més alt que el que s’anunciava.
A poc a poc la construcció de VPO va anar abandonant-se mentre les entitats financeres augmentaven el seu volum de negoci a mesura que s’abaixaven els interessos bancaris i creixien exponencialment els preus de les vivendes de renda lliure, amb el consegüent increment del preu de les hipoteques. Mentrestant, les administracions central i autonòmica, màxims responsables d’intervenir per impedir eixos excessos, assistien impassibles o, inclús, animaven el creixement de la bambolla immobiliària amb lleis propícies, per a satisfacció d’uns governants ben desvanits per l’’èxit’ econòmic que s’atribuïen. Així, el sector de la construcció (amb plusvàlues insuperables) va acaparar la majoria dels recursos humans i financers, tot deixant els altres sectors amb una precarietat pròxima a l’abandó i unes consciències enlluernades per la nova quimera de l’or, que diria Manel Rodríguez-Castelló .

Els governants només han començat a actuar quan ja s’albirava ben pròxim l’esclat d’eixa bambolla immobiliària. El dret a la vivenda ha tornat a incorporar-se a l’agenda política i s’han posat en marxa diversos plans per pal·liar les pèrdues existents en el sector de la construcció al no poder vendre’s les cases als desorbitats preus anteriors. En eixe context, també l’Ajuntament de Gandia ha posat en marxa diverses iniciatives interessants i necessàries. SOS Vivenda, amb més ressò mediàtic que efectivitat (només sis persones s’hi han acollit enguany), els Plans de Vivendes en lloguer de llarga durada (retardats pels efectes de la mateixa crisi) i l’adhesió al Programa Stock-Vivenda, impulsat per la Generalitat, amb les 170 vivendes de luxe de COPRUSA (la mitat de les proposades), i que s’ha convertit en la polèmica estrela dels darrers mesos. La retirada posterior de la promotora (en no interessar-li ja econòmicament) han fet encara més incomprensibles, i més en els temps que corren, els notables esforços realitzats prèviament pel govern municipal per tal de justificar la discutida inclusió d’eixos habitatges. Han quedat així sense sentit les múltiples reunions amb els compradors anteriors de pisos en el Residencial Athenea o la difusió entre la ciutadania de sintagmes impossibles d’assimilar («vivendes de luxe per a lloguer destinades a la classe mitjana»).

Amb tot, després de tota la maror, fem un pensament i confiem que no hi haja massa problemes perquè el nostre Ajuntament dispose de la quantitat imprescindible de vivendes a fi que cap persona necessitada haja de patir els abusos d’un afany especulatiu que ens ha dut a l’actual crisi que, si no canviem ben prompte el xip, estem condemnats a repetir.