FAREM SAÓ

Publicat a les 19:22. Etiqueta

-->

El Ministeri de Cultura acaba de publicar a Internet el Portal de Víctimes de la Guerra Civil i Represaliats del Franquisme on està recopilant els documents existents sobre aquell penós període de la nostra història. La guerra i la postguerra van ser el temps del patiment, la mort i el dolor per a tants familiars nostres, afegit amb el silenci i l’esborrament del record, soterrat per amargues lloses de tristesa i por.

Com les que endevinava jo quan, de menut a casa, eixia el nom de Paco, germà gran de mon tio Luis, el nom del qual només s’acompanyava amb algun plany sostingut. L’altre dia, vaig fer un pensament i vaig escorcollar a l’esmentat portal. Hi vaig comprovar el que ningú llavors em nomenava, el ‘delicte’ pel qual va ser empresonat i va morir Francisco Ballarín: membre del Comité Antifeixista de Gandia, per part de la UGT. Una societat amnèsica no pot afrontar el futur, ens recordava l’altre dia Elvira Cambrils, autora d’”El bes de l’aigua”, novel·la que connecta aquelles generacions perdudes amb les inquietuds i els dubtes de les generacions actuals, que hem hagut de créixer òrfenes del llegat que personatges com la feminista Maria Cambrils o el metge Pere Guitart no ens han pogut transmetre i a qui l’autora ret merescut homenatge. La rica prosa de l’escriptora pegolina, catedràtica de Filosofia durant molts anys a l’IES Ausiàs March, retrata els sentiments d’una època convulsa i il·lusionant, la Segona República, amb salts temporals als temps presents on tot es mou a remolc de l’especulació i el desconcert. I ho fa des d’una perspectiva d’estima a la pluralitat, a la dimensió universal del ser humà i a la cultura pròpia. Escrita, a més, en una llengua rica i autèntica, amb totes les notes d’una simfonia que els valencians hem hagut de construir de bell nou, a partir dels 60, hereus com érem d’una generació que havia interioritzat com a inqüestionable la impossibilitat del valencià com a llengua de cultura. La transmissió dels valors que considerem dignes és imprescindible si no volem caure en la dictadura de la banca i el consumisme. L’agradable nit preestiuenca de fa dos dissabtes veia dalt de l’escenari Pere Pons, el fill d’Elvira i Joan, i Arnau Giménez, el fill de Carme i el malaguanyat Juli, i comprenia que, a pesar de les dificultats, les llavors creixen si hi ha una bona saó. També hi veia Jordi Martí, professor de castellà dels meus fills, que foren els que em proporcionaren l’excusa perfecta per assistir a l’esplèndid concert de ‘La Gossa Sorda’ i poder aborronar-me sentint ‘Tres de Pego’ i ‘Farem Saó’, o cantar en companyia de més de 3000 persones ‘Bollirà el mar com (la) cassola en forn’, el vers del nostre poeta, mentre sonava ‘Quina calitja’. Sense fronteres i sense renúncies, amb col·laboracions en castellà i en portugués com les que hi van fer els components de ‘La Raíz’, des de l’estima a la pròpia cultura i a la història amagada, oberts a tots els colors del món. Mentrestant, a la Bohèmia de Comenius, el meu fill major, de viatge a Praga, feia un pensament i em comprava, davant de la perplexitat d’alguns, un diccionari anglés-txec, amb què vaig recordar aquells dibuixos negres de la primera televisió, que miràvem embadalits i que acabaven amb aquella paraula que prompte va deixar de ser enigmàtica per a tots nosaltres: ‘Koniec’.