La crisi econòmica ha tornat a posar en l’agenda dels nostres polítics la importància de la formació com a factor essencial del desenvolupament econòmic. Ara vénen les presses en comprovar que l’endarreriment respecte al nostre veïnat europeu és (com ja ho era) ben notable. Els assumptes educatius han servit massa voltes d’excusa perquè els partits polítics es barallaren simbòlicament mentre l’educació anava marginant-se en l’imaginari col·lectiu dels ciutadans i allunyant-se del seu paper associat a la mobilitat i l’èxit.
La infravaloració social de la qualificació (professional i acadèmica), substituïda per la re-qualificació (urbanística), ens ha portat a la confusió en què ens trobem i de la qual només podrem eixir amb voluntat, reflexió i ganes de consens entre tots els agents implicats per tal d’actuar coherentment sobre un dels pilars bàsics del nostre futur.
No cal dir que els recursos educatius i les infraestructures són necessàries per al desplegament d’un bon sistema educatiu. En eixe sentit, la finalització de les obres de tres centres públics per part de l’Ajuntament de Gandia, avançant-se a l’Administració responsable (la Conselleria d’Educació), és una mesura ben plausible. Per altra banda, el govern Zapatero ha fet un pensament i ha decidit obsequiar amb un ordinador portàtil els alumnes de tota una promoció per tal d’incorporar les noves tecnologies a la manera de treballar en els centres educatius. No es tracta tan sols de canviar el clarió per la pissarra digital sinó d’explotar totes les potencialitats per tal d’avançar en els aspectes en què ens trobem més endarrerits. L’atenció a la diversitat (clau important de les darreres reformes educatives i assignatura encara pendent) té en les noves tecnologies un instrument per aprofitar les capacitats de tot l’alumnat. D’aquells que es queden arrere (per tal de disminuir el fracàs escolar i garantir una bona cohesió social) i dels que poden anar més enllà. Però cal que tota eixa inversió que es fa individualment i socialment tinga un efectes multiplicadors. I en una societat basada en l’èxit econòmic és necessari que l’esforç dels nostres jóvens siga després recompensat amb treballs dignes, i no amb faenes mal pagades i/o per davall la seua preparació. L’ensenyament és una qüestió de recursos, de coneixements i també és una qüestió de valors. Per això cal un canvi de mentalitat col·lectiu que vaja substituint la quimera de l’or que teníem, per l’or d’una cultura que menyspreàvem. I per a fer eixa substitució gradual cal també la responsabilitat de tots: professors, alumnes, famílies, administracions, mitjans de comunicació. Perquè tota pedra fa paret i és necessària, i l’escola no pot ser un lloc aïllat on transmetre uns valors mentre la societat promociona uns de ben contraris. En eixe sentit, l’Ajuntament gandià desplega una destacable activitat cultural al llarg de l’any que pal·lia en part els efectes nocius de tant programa televisiu embrutidor que engolim. Per això ha sorprés i sap més mal encara que puguen convertir-se en tradició actes com la rifa amb bou o vaqueta fent de ventre, que ens provoca vergonya (aliena i pròpia) a molts pixavins i saforencs. Fem un pensament i caminem tots en la mateixa direcció construint una societat basada en l’equilibri i el creixement harmònic de l’economia, l’educació i la cultura. Com més tardem a canviar-nos el xip més ens costarà eixir de la pròxima crisi econòmica a la qual sembla que estiguem irremeiablement abocats si no aprenem bé i ràpid i corregint els errors col·lectius que ha provocat l’actual. (publicat el 12 de setembre del 2009)
.JPG)
Cap resposta a "CRISI I EDUCACIÓ"
Publica un comentari a l'entrada