FEM DE LES LLEIS VELLES UNA FRUITA NOVA

Publicat a les 20:11. Etiqueta

Com més comunicació i complexitat hi ha al món on vivim, més necessitem uns fars ben nets i il·luminats que ens ajuden a trobar el sentit de la nostra existència, tant des del punt de vista individual com col·lectiu. La identitat, com afirma el sociòleg Manuel Castells, és sentir-se en casa amb altres persones amb qui es compartix eixa identitat.
Jaume I va fer un pensament i amb la fundació del Regne de València va començar a construir la nostra casa bàsica, la que després de quasi huit segles encara molts valencians reconeixem com a la pròpia. La nostra entrada en la civilització cristiana occidental vingué acompanyada d’un territori sobirà, d’unes lleis pròpies (els Furs) la validesa de les quals no depenia d’institucions foranes, i d’una llengua, el valencià, compartida amb els nous mallorquins i els catalans que baixaren majoritàriament a repoblar el nou regne cristià. El 9 d’octubre commemora simbòlicament la inauguració d’una manera de ser valencians, ben diferent a la que tenien els pobladors existents fins aleshores (de religió islàmica i llengua aràbiga) i que visqueren al nostre costat fins a la seua expulsió fa ara quatre-cents anys. L’expulsió dels moriscos fou l’inici més evident d’una política uniformitzadora per part de la nova Corona hispànica, que després eliminaria les lleis valencianes amb el Decret de Nova Planta. Els discursos assimiladors han variat depenent de l’època però pràcticament no han cessat des d’aleshores, sempre amb l’objectiu de justificar la marginació i posterior desaparició d’aquelles identitats col·lectives que no disposen (com la nostra) d’un poderós estat-nació que les garantisca i difonga. Els dies senyalats, com el del 9 d’octubre que acabem de celebrar, servixen per a refrescar i construir les “defenses” de la nostra memòria col·lectiva com a valencians. És una tasca difícil amb governants que s’avergonyixen d’anomenar-se Francesc o que manipulen els nostres orígens, tal com va fer aquella alcaldessa de València que confongué una traducció de l’àrab feta per Josep Piera, amb un suposat idioma anterior a l’arribada del rei Jaume I. Però també hi ha motius per a l’esperança perquè, en darrera instància, allò que siguem en el futur depén fonamentalment de nosaltres: de tots aquells que gaudixen valencianament en les nostres festes populars, dels que s’aborronen sentint el Tio Canya com el passat diumenge de fira als jardins de la Marquesa, dels que commemoren els 30 anys del Col·lectiu de Mestres de la Safor o els 10 anys del Grup de Danses Roís de Corella, dels que ajuden solidàriament els més necessitats vinguen d’on vinguen, de tots aquells que pensen que ser valencians és una manera digna de presentar-nos civilitzadament en el món. Fem un pensament, sense complexos ni enveges, sense prepotències ni inferioritats, sense odis i amb (auto)estima i seguim construint una identitat valenciana cada volta millor, més culta i integradora, que ens faça dignes del llegat del rei Jaume I i del món en què ens ha tocat viure.
(publicat el 16 d'octubre del 2009)