VA COM VA

Publicat a les 10:51. Etiqueta

Dissabte 29 d’agost el Col·lectiu Ovidi Montllor va fer un pensament i organitzà el Comcert, amb alguns dels cantants més representatius de l’actual panorama de la cançó en valencià. Un panorama musical que es caracteritza per una producció diversa i de gran qualitat, amb una quantitat de cantants i músics com no hi havia hagut des de la transició democràtica.
La repercussió que ha tingut l’esdeveniment (almenys mediàtica) ha intentat llevar el tel que separa eixa brillant producció respecte del seu públic potencial, una barrera que, si no s’elimina, ens farà perdre una gran oportunitat per recuperar la llengua en un àmbit ben important en qualsevol societat. Durant el franquisme i la transició democràtica la (nova) cançó va ser un dels àmbits fonamentals de dignificació lingüística entre nosaltres. Unida al qüestionament de la dictadura i la subordinació lingüística, l’adveniment de la democràcia va anar diluint el moviment en faltar-li una presència normalitzada en els mitjans de comunicació.
En el nostre cas, com denuncia el col·lectiu Ovidi Montllor, l’ocultació que patixen les cançons en valencià impedix que la majoria de valencians puguen disfrutar cantant (també) en la nostra llengua. La responsabilitat principal (però no única) la té Ràdio Televisió Valenciana, creada per a eixamplar els usos formals de la llengua, cosa que ha aconseguit en altres àmbits (quan s’ho ha proposat) perquè els consumidors estan esperant-ho. L’èxit d’audiència de sèries d’humor intel·ligent (Autoindefinits i companyia) o de sèries de ficció com L’Alqueria Blanca (amb sintonia inclosa) ens ho demostra abastament. Els nostres cantants no han tingut (encara) tanta sort. És més fàcil escoltar, Al Tall, Òscar Briz o, fins i tot, la Colla de Dolçainers i Tabaleters de la Safor en Ràdio 3 (des de Madrid) o Icat Fm (des de Barcelona) que no en la majoria d’emissores valencianes (públiques i privades) on les possibilitats són iguals o menors que sentir una cançó en swahili. Els grups més alternatius al voltant del roc sí que han pogut eludir l’apagada mediàtica. I Obrint Pas, La Gossa Sorda han sigut la punta de llança de tota una sèrie de grups musicals que sí que ha aconseguit un públic nombrós entre els més jóvens i inquiets, a pesar que no apareguen en les emissores musicals convencionals. Però la resta d’estils ho tenen més difícil sense el suport d’una indústria musical que els ignora i la majoria d’unes emissores públiques (i privades) que els marginen. De fet, alguns són més reconeguts fora que ací com els casos, per exemple, de Miquel Gil o L’ham de foc/Mar Aranda, la producció dels quals apareix a tothora en les llistes dels millors discos de World Music, sense que això haja generat la més mínima notícia. Estic convençut que si s’emeteren la sisena part de vegades les nostres cançons com es fa amb multitud de composicions mediocres en altres llengües, molts valencians se sabrien de cor (i caminant sense pressa) les cançons precioses de l’olivera Clara Andrés, els seguidors dels Falcó i els Pedreguer farien triomfar el Botifarra com a sintonia de mòbil i qualsevol s’aborronaria sentint la càlida veu de Carles i Eva Dénias’escampa per l’aire entre la roba estesa/ la dolça promesa d’una nit d’estiu. mentre Esperem que les nostres institucions i la indústria discogràfica els lleve el veto algun dia. Mentrestant, fem un pensament, escoltem els nostres cantants i incorporem-los a la nostres melodies quotidianes. S’ho mereixen.
(publicat el 5 de setembre del 2009)